BARÇA

I, malgrat tot, aquest esport segueix sent preciós

El Barça-Leganés ens recorda la màgia d'aquest esport convertit en negoci

El minut de silenci al Camp Nou / PERE VIRGILI

A la rodalia de l'estadi, uns quants joves esperen l'arribada dels cotxes dels jugadors del Barça. Quan arriba Eden Sarabia, el saluden entre bromes. "Fot canya als jugadors", li diuen. Normalment centenars de persones envolten els cotxes quan arriben. Avui, tot just unes 10 persones són a la zona de davant del cementiri de les Corts. Un cop han arribat els jugadors, marxen a casa.

Per segon cop en la seva història, el Camp Nou ha viscut un partit a porta tancada. Fa tres anys, però, milers d'aficionats van quedar-se esperant a les portes, que mai van obrir-se, abans del Barça - Las Palmas. Avui no hi havia gairebé ningú. Un runner amb la samarreta de la Reial Societat. Els veïns tornant de comprar i algun treballador del club que, havent sortit de les oficines, feia una canya tot fent temps per veure el partit a través d'una pantalla. A fora de l'estadi, on els sis periodistes de premsa escrita que podem entrar fem temps, la vida passa com si no hi hagués partit, a dins. 

En un futbol on els jugadors cada cop s'han allunyat més dels aficionats, per entrar a un estadi buit sembla que hagis d'entrar a una presó. Control de mascaretes, de temperatura, del teu equip professional, que cal desinfectar. Guants, una armilla per identificar-te i un recorregut ben marcat per on t'acompanyen. No sigui que acabis saltant a la gespa. Com si poder veure el partit en directe fos un plaer prohibit. Potser ho és, de fet. 

Quan l'estadi del Barça queda tancat a la gent és perquè passen fets històrics. Ja sigui el famós derbi de la calderilla dels anys 20, el referèndum de l'1-O o una pandèmia. Sí, el Barça confia en poder obrir l'estadi, encara que sigui al 30% de l'aforament, els pròxims partits. Però contra el Leganés, mentre les veus dels narradors i el senyal de televisió han alterat la realitat a la llar dels socis que solen portar un entrepà per sopar al descans a l'estadi, al Camp Nou se sentia tot el que passava sobre la gespa. Poc t'has d'estimar el futbol si no t'impressiona el soroll de la pilota quan impacta al pit de Piqué, que la baixa com si res, quan d'altres haurien quedat doblegats del dolor. En silenci, la veu de Ter Stegen mana més. La figura de l'alemany, atent des de lluny com els mariscals a les batalles, creix. Messi, en canvi, no parla, però de tant en tant algun company s'ofereix. I el nom del Leo ressona en un estadi que podria portar el seu nom, si fos pels seus mèrits.

Sense aficionats, el futbol perd part de la seva ànima. Però no deixa de ser un espectacle bell. Com si, per moments, els jugadors no deixessin de ser joves que juguen per plaer, davant d'uns pocs amics. Només els crits que s'escapen de les poques cabines de ràdio amb narradors quan Lenglet evita un gol visitant et recorda, des de dins de l'estadi, que milions de persones miren aquest partit. Que no és un amistós d'estiu entre companys de feina, a punt per compartir unes cerveses després. Que no és un partidet de barri entre adolescents, tot i que és un jovenet, Ansu Fati, qui posa ordre amb el seu gol.

Javier Aguirre, sempre particular, els diu " señores" amb el seu deliciós accent mexicà als jugadors. I Eder Sarabia, com si hagués sentit aquells joves unes hores abans, acaba estirant les orelles a més d'un jugador quan el Leganés busca el seu gol, especialment Arthur. I, des de dalt de tot, recordes per quina raó el futbol s'ha convertit en l'esport més estimat del món. Recordes per quina raó aquestes graderies haurien d'estar plenes. Perquè el joc, quan la roda de la pilota, és preciós. Tant, que pots oblidar tot el que amaga o que el Barça no acabi de tenir el dia. Oblides tant les coses bones com les dolentes. Si no fos un negoci, el partit no s'hauria jugat. I si el futbol no fos preciós, no s'hauria convertit en una màquina de fer diners. Llei de vida.