El Barça lidera sense engrescar

Enviat Especial / El PireuEl Barça lidera a la Lliga i lidera a la Lliga de Campions, però els últims dies ha perdut l’alegria en el joc. Si a Bilbao va guanyar sense deixar bones sensacions, al Pireu es va deixar dos punts (0-0) en un partit en què l’equip de Valverde va transmetre certa fredor. Si l’objectiu era tornar de Grècia amb la classificació per als vuitens al sac, al final el punt va servir per defensar el liderat, ja que l’Sporting i la Juve també van empatar. Però queda tota la feina per fer, encara. En tot just cinc dies, Valverde ha tornat a les dues ciutats on millor ho havia fet com a tècnic, i en els dos partits, com si el retorn fos dolorós, incòmode, el seu equip va evidenciar que encara queda molt per fer, dubtes per resoldre, solucions per trobar. El Barça, malgrat liderar, busca perseverar, millorar, abans que arribin els dies clau. De moment, els resultats hi són. El joc, de tant en tant.

L’Olympiacos va donar al Barça una benvinguda grega. És a dir, primer et cuiden amb una rialla i després et fan la vida impossible. Ja ho explicava Homer a l’ Odissea. Just abans de començar a jugar al Georgios Karaiskakis, un estadi batejat amb nom d’heroi de guerra, el president del conjunt grec va donar una placa a Ernesto Valverde, que va ser ovacionat per la seva antiga afició. Una gran pancarta agraïa a Valverde els tres títols de lliga que havia guanyat. Catifa vermella, rialles i cants de sirena. Però un cop va començar a rodar la pilota, el Barça va trobar-se atrapat, patint per escapar-se i poder prosseguir el seu viatge. Valverde va recuperar Mascherano poc abans del partit, i l’argentí va jugar al centre de la defensa al costat d’Umtiti, i el tècnic va deixar Vermaelen a la banqueta el dia que Piqué estava sancionat. Amb Semedo de lateral dret, amb tant de recorregut i verticalitat com Alba, Valverde va apostar per convertir el retorn a la que va ser casa seva en un laboratori i va apostar per un 4-4-2 pur, amb Sergi Roberto per la dreta i Denis Suárez per l’esquerra. El tècnic dona voltes a les coses, busca solucions, imagina escenaris i intenta sorprendre, però l’aposta no va rutllar, amb un primer temps fluix en què les xarxes gregues van atrapar un equip sense continuïtat que hauria pogut marcar si Luis Suárez, l’heroi que ha perdut la punteria, hagués aprofitat una gran assistència de Denis Suárez. Messi, sempre envoltat de rivals, va acabar disputant un duel contra gegants amb els centrals Botía, amb qui va coincidir a La Masia, i Engels, que van intentar eclipsar-lo el dia que jugava per primer cop al camp de l’Olympiacos. A la graderia, pares que havien portat els fills al partit reconeixien que volien que poguessin dir que havien vist Messi en directe. A mesura que l’Olympiacos aguantava bé els atacs catalans, però, a la graderia deixaven de sentir-se crits d’ànim i se’n començaven a sentir d’eufòria, ja que els grecs començaven a somiar en un empat. O en un triomf que hauria sigut èpic. Ter Stegen, però, va salvar les dues ocasions bones dels homes de Takis Lemonis, que en pocs dies havien deixat de ser aquell grup d’homes espantats del Camp Nou per acabar oferint una bona imatge que els va salvar de les ires dels seus aficionats, enfadats pel fluix rendiment a la lliga però satisfets de veure com convertien el Barça en un equip mortal.

El Barça, amb Paulinho, un jugador guerrer, al mig del camp, no va tenir control. Si la baixa d’Iniesta ja deixava l’equip blaugrana sense el principal argument per convertir la possessió en una qüestió privada i no pas en una cosa de dos, la parella Paulinho-Busquets va servir per tallar contres però no per donar continuïtat a un joc que encaixava més en la idea de partit que tenia Lemonis, el tècnic local. Paulinho, doncs, va ser sacrificat a la segona part perquè pogués entrar Rakitic.

Abans, però, havia arribat una primera reacció blaugrana en forma de tragèdia, quan, poc abans del descans, Sergi Roberto, intentant aturar una contra, es va lesionar. La baixa del reusenc, amb problemes musculars, va permetre a Valverde recuperar un sistema més reconeixible donant minuts a Deulofeu, sacrificat inicialment per segon cop consecutiu. De nou amb un trident, el Barça va espolsar-se la teranyina local i va jugar uns bons minuts després del descans, amb el de Riudarenes fent dues centrades que portaven escrita la paraula gol. Però els defenses grecs van interposar-se a l’últim segon. El partit, de mica en mica, passava a tenir un guió més clar, més sincer. Uns atacaven i els altres defensaven.

El Barça va intentar pensar amb el cap fred en un estadi calent. Va intentar no tenir pressa, precisament perquè cada cop quedava menys temps. Va anar allargant les possessions, cansant els rivals, condemnant l’Olympiacos a apel·lar a l’èpica si volia recordar, d’aquí molts anys, que un dia el totpoderós Barça no va poder marcar al Karaiskakis. Quan falten victòries, no perdre ja és un èxit. Però quan guanyar sol ser rutina, un empat decep. Així que el partit va passar a jugar-se en una sola porteria, la del belga Silvio Proto, que intentava veure on era la pilota entre un bosc de cames de defenses. L’Olympiacos va tancar tots els seus homes al seu terreny de joc i va deixar sense espais un Barça que va apostar per André Gomes en el lloc d’un Denis inconstant. Però el Barça estava destinat a quedar-se als murs sense trobar el seu cavall de Troia, sense ser el vencedor. Queda feina per fer, un lideratge per apuntalar. I tot, abans del pròxim partit europeu, al camp de la Juve.