El Barça recupera la fe en si mateix
BarcelonaEl campió d’Europa pot caure un cop, però no dos de seguits. En un segon temps de germanor total entre els jugadors i la graderia, el Barça va assegurar-se arribar per davant al partit de tornada dels quarts de final de la Champions, després de fer caure el mur de l’Atlètic de Madrid colpejant-lo un cop i un altre, tant amb el cor com amb el cap (2-1). Un triomf vital tant pel resultat com per les sensacions, ja que al descans el Barça perdia de nou i no es reconeixia a si mateix quan es mirava al mirall.
El Barça va jugar amb foc. Va jugar a una ruleta russa i, al descans, corria el risc de perdre tot el crèdit i caure en una d’aquelles crisis tan barcelonistes, provocades per dos partits, però que sembla que poden durar dos segles. Al descans, l’equip perdia, no trobava el camí del gol i ni tan sols semblava jugar amb un futbolista més, ja que Fernando Torres, aquell corcó que sempre marca contra el Barça, havia vist dues grogues després d’haver jugat una gran mitja hora de joc. L’equip titular, el tricampió, corria el risc de provocar dubtes a una afició que es trencava la gola donant suport als seus herois. Al descans es decidia bona part de la sort de la temporada. Perdre obria la veda per ser criticat, perquè els rivals deixessin de considerar el Barça el favorit. Perdre dos partits contra els dos equips de Madrid en quatre dies era un cop directe a la línia de flotació de l’equip. Però el Barça, en creuar el seu particular Rubicó, va tenir la sort dels generals romans. La victòria va ser seva.
El Barça va passar de cremar-se a l’infern de la frustració als crits d’alliberació en un segon temps en què el campió va recuperar la confiança en si mateix. Luis Enrique, després de mantenir la confiança en l’equip titular contra el Madrid, amb l’únic canvi de Ter Stegen a la porteria, va moure peça a la segona part amb més canvi, a tot el centre del camp, demostrant que el seu dotzè home és Rafinha i guanyant a Simeone el duel de qui era el tècnic més expressiu a la banda. I no és fàcil guanyar aquest duel contra Simeone, però l’asturià tenia clar que era un d’aquells moments en què es pot decidir tota una temporada. Malgrat que l’equip només va poder derrotar per 2-1 un rival en inferioritat numèrica -a la Lliga el Barça va guanyar pel mateix resultat contra un Atlètic amb dos homes menys-, al Calderón arribarà per davant l’equip blaugrana.
Calia guanyar per seguir caminant cap a San Siro i calia guanyar per creure en un projecte que fins fa quatre dies no tenia esquerdes. El trident, però, va jugar un primer temps melancòlic, cosa que provocava l’enyor d’aquells partits en què tot eren rialles. L’Atlètic va dominar sempre el ritme del joc, va imposar les seves normes i es va avançar en el marcador gràcies a una preciosa jugada entre Koke i Torres. L’equip de Simeone, ordenat en defensa i elèctric en atac, va anar aturant tots els atacs d’un Barça previsible que semblava atrapat en el temps, com si encara fos la segona part contra el Reial Madrid. Els cops de maluc d’Iniesta i les aparicions puntuals de Neymar no servien per alterar el pols d’un Atlètic que confiava en una parella de centrals improvisada, amb el jove Lucas i Godín recuperat de la seva lesió. Només l’excés de rauxa de Torres, amb tres faltes dures en 30 minuts, va obrir un forat per a l’esperança. I això, malgrat que en els primers cinc minuts de la segona part gairebé arriba el 0-2.
Tot va canviar quan Messi, que aquests dies sembla un jugador magnífic, però no el Messi de sempre, gairebé marca de xilena. Un instant, una espurna per encendre els ànims. Sobre l’Atlètic va caure un diluvi universal. El Barça, aquell equip que dissabte passat semblava resignat a la derrota, va rebel·lar-se, assetjant els madrilenys amb un Jordi Alba valent, amb Mascherano alçant la bandera i Iniesta fent el que solia fer abans Xavi: liderar el joc amb calma, quan al seu voltant tothom semblava histèric. Suárez va encarregar-se de caçar els gols, com hauria de fer sempre un davanter centre. Si Neymar i Messi, malgrat intentar-ho, van topar amb els pals o Oblak, l’uruguaià va donar la volta al marcador amb el seu olfacte golejador en un segon temps en què el Barça va celebrar haver recuperat el seu bon joc. Però l’Atlètic va celebrar un resultat que no deixa de ser una derrota. Però, vist el partit, és una bona notícia. Van sortir vius del Camp Nou.
Tres anys sense perdre al Camp Nou a Europa
Amb el triomf contra l’Atlètic, el Barça ja fa tres anys que no perd al Camp Nou en competició europea, des de l’1 de maig del 2013, quan va perdre 0-3 amb el Bayern de Jupp Heynckes. El Barça porta 16 partits sense perdre a casa, amb 15 triomfs i un sol empat, curiosament contra l’Atlètic als quarts de final de la Champions del 2014 (1-1). Els blaugranes han guanyat dos cops un partit d’anada per 2-1 a Europa. El 2001 van perdre la tornada amb el Celta per 3-2 però van passar. El 2005, en canvi, van caure eliminats amb el Chelsea (4-2).
