ESQUÍ

Blanca Fernández Ochoa, l’eterna rialla del 1992

La primera espanyola en guanyar una medalla en uns Jocs d’hivern ha estat trobada morta als 56 anys

Blanca Fernández Ochoa, l’eterna rialla del 1992

“Després de tants anys de sacrificis, per fi l’esport ha estat just amb mi. L’esquí m’ho devia”, deia emocionada Blanca Fernández Ochoa. Era el 20 de febrer del 1992 i s’havia convertit en la primera espanyola a guanyar una medalla en uns Jocs olímpics d’hivern, el bronze a l’eslàlom dels Jocs d’Albertville. Una munió d’amics i germans la van envoltar un cop va acabar el seu segon descens. I uns metres més enllà, Juan Antonio Samaranch l’esperava per felicitar-la amb més calma. El president del Comitè Olímpic Internacional la coneixia des que era una nena. Anys i anys en què tothom n’havia esperat molt, de Blanca Fernández Ochoa, la dona que va fer somriure per primera vegada l’esport espanyol el 1992. El seu bronze a Albertville va arribar uns mesos abans dels Jocs de Barcelona.

El seu cos va ser trobat ahir a la zona del pic de la Peñota, a la serra madrilenya de Cercedilla, on fa dies que diversos agents i veïns buscaven l’exesquiadora, desapareguda des del 24 d’agost. Va ser un gos policia qui va trobar el cadàver d’una dona a la zona del pic de la Peñota, que els equips de recerca van pentinar després que un veí els assegurés que s’havia trobat Fernández Ochoa feia uns dies i que ella li havia dit que aniria a caminar per allà. Diumenge, quan es va trobar el cotxe de l’esportista a la zona de la serra de Cercedilla, a Madrid, es va desplegar un ampli dispositiu de recerca. La investigació ara haurà de determinar les causes de la mort de Fernández Ochoa, que tenia 56 anys.

Sempre va carregar la pressió de ser la germana de Paquito Fernández Ochoa, l’home que el 1972 havia sorprès guanyant el primer or olímpic espanyol en uns Jocs d’hivern, quan a Sapporo va imposar-se en la prova d’eslàlom als cosins italians Gustav i Roland Thöni. Blanca tenia 9 anys quan va veure el seu germà tocar el cel. Poc després va abandonar la seva família quan va ser internada en un centre per a esportistes a la Vall d’Aran, centrada en intentar imitar el seu germà Paquito. Vint anys més tard, als Jocs d’Albertville, va aconseguir la medalla de bronze en la prova d’eslàlom, per darrere de l’austríaca Petra Kronberger i Annelise Coberger, de Nova Zelanda. El seu germà gran l’esperava al final de la pista, emocionat.

Els Fernández Ochoa van ser una de les famílies més famoses de l’esport espanyol. Quan Paquito va baixar com una bala vestit de groc i vermell a Sapporo, el franquisme va convertir aquest madrileny bromista i rialler en un símbol. Malgrat que eren del barri de Carabanchel, els Fernández Ochoa s’havien traslladat a Cercedilla, a prop de l’escola d’esquí de la serra del Guadarrama. Francisco, el pare de Blanca, hi treballava com a conserge, i la seva mare, com a cuinera. Tots els fills, vuit, van esquiar des de petits. Blanca va ser la sisena filla, la primera noia després de cinc nois. I el germà gran, Paquito, va marcar el camí als altres. Juan i Ricardo també arribarien a competir a nivell internacional, sense gaire sort.

La decepció del 1988

Blanca Fernández Ochoa recordava la seva infància com una època feliç, gaudint en llibertat de la natura de la serra madrilenya. Però tot va canviar quan amb 11 anys va marxar a l’internat per a esportistes a Viella. “Vaig plorar molt, em sentia sola”, explicava el 2008. El delegat nacional d’Esports del govern, Juan Antonio Samaranch, va aprofitar la fama del seu germà per fer una campanya de publicitat en què esperonava els joves a practicar esport sota el lema “Contamos contigo” en què la imatge era la jove Blanca amb el seu germà gran. Samaranch sempre seguiria la carrera d’una dona que una vegada va guanyar el bronze el 1992, va allunyar-se de l’esquí, admetent que havia acabat per odiar l’esport un cop s’havia convertit en una càrrega que no la deixava respirar. Durant la seva carrera va guanyar quatre proves de la Copa del Món i va patir una gran decepció als Jocs Olímpics de Calgary del 1988. Després de fer el millor temps en el primer descens de la prova d’eslàlom gegant i convertida en la favorita per guanyar l’or, a la segona baixada va caure. “Prefereixo arriscar buscant l’or que intentar assegurar i ser prudent”, va dir llavors. De fet, va plorar més després de pujar al podi el 1992 que no pas després de caure el 1988. Fernández Ochoa mai guanyaria un or olímpic en les quatre cites en què va participar. Va debutar el 1980 a Lake Placid amb 17 anys, va ser a Sarajevo el 1984, a Calgary el 1988 i, finalment, a Albertville el 1992.

Fora de l’esport, Fernández Ochoa no va aconseguir trobar estabilitat, i es va casar en dues ocasions. El primer matrimoni va ser el 1991 al monestir de l’Escorial amb l’italià Danielle Fioretto, que havia estat el seu entrenador. Després es va casar amb David Fresneda, però també se’n va divorciar. Amb Fresneda va tenir dos fills, David i Olivia. La filla és jugadora internacional amb la selecció espanyola de rugbi. La seva mare havia explicat que el seu somni era veure com arribava a ser olímpica, com ella, però en un esport diferent. Blanca Fernández Ochoa havia participat en diferents programes de televisió els darrers anys. El 2006 el seu germà Paquito va morir de càncer. Blanca va patir aquest cop i es va rapar el cabell en senyal de dol.

Més continguts de