30/03/2012

Brevíssima història dels entrenadors de l'Espanyol

2 min

Els meus primers records blanc-i-blaus van units a un únic entrenador: l'etern Santamaría. Però aviat vaig descobrir que allò era una excepció. Des d'aleshores n'he vist passar més de 30, amb una mitjana d'un per temporada.

Els entrenadors enfadats, que confonien un somriure amb una debilitat: Heriberto Herrera (HH II), Camacho (grans alegries però massa espanyol) i Flores (que segueix enfadat). Després hi ha els grisos. N'hem tingut molts, massa: Irulegui, Miera, Novoa, Carcelén, Brindisi, Mané. I formant part dels dos grups (i del dels nefastos) Juande Ramos, actualment passant fred a la prestigiosa lliga ucraïnesa.

També entrenadors de la casa amb la desagraïda feina d'apagar focs impossibles: Mauri, Joanet, Juanjo, Sabaté, Moya, Márquez. Casos singulars: Pavic (que va durar una jornada) i un Pichi Alonso que va iniciar la seva exitosa carrera com a entrenador amb un descens. I entrenadors de prestigi que han passat per l'Espanyol sense deixar empremta (Luis Aragonés i Bielsa).

També tenim els personatges que feien feliços els periodistes a les rodes de premsa: Maguregui (sempre amb l'autocar), Clemente (el pitjor i el millor en els seus eterns retorns) i un Luis Fernández amb qui tots vam ser toreros per un dia.

Però els meus entrenadors -a més del gran Pochettino- són tres bascos honestos, compromesos i intel·ligents. Azkargorta -incomprensible absència en l'actual organigrama del club-, Valverde -que un dia tornarà- i Lotina, amb qui diumenge -amb la nostra insistint a ser la seva - ens tornarem a trobar. Les seves llàgrimes el dia de Coro -més que la Copa prèvia- ens uneixen per sempre. I això està molt bé. Però recordem el que ens han fet Luis, Callejón, Tamudo i Kameni. Aparquem la nostàlgia per un parell d'hores i donem-li un bon disgust al nostre estimat Lotina.

stats