Campions anònims i estrelles immortals

Acceptem-ho. No crearem mai consens sobre si aquests Jocs han estat els millors de la història. En primer lloc, perquè ens cal una mica de temps per pair-ho. En segon lloc, perquè com a catalans, som part implicada del debat, ja que els de Barcelona són considerats per molts com els millors Jocs de l'era moderna. Londres s'ha guanyat el dret de ser candidata a haver acollit els millors Jocs de la història. Particularment, m'importa poc aquesta necessitat de classificar, competir i categoritzar tot esdeveniment esportiu. M'importa poc si són els millors Jocs o no. Han estat magnífics.

Tampoc ens posarem d'acord sobre si Phelps i Bolt són els millors atletes olímpics de la història. Tota fita d'un esportista té un relat propi que fa que maduri de manera diferent, com els vins. La fita de Jesse Owens el 1936 serà sempre la més literària pel que va significar guanyar sota la mirada de Hitler. La de Mark Spitz serà sempre llegendària perquè va elevar el llistó més alt. Spitz va crear un producte, ja que els meus pares esperaven les curses preguntant-se si era possible guanyar set medalles d'or en tan pocs dies. Sense Spitz no hi ha Phelps. Phelps serà sempre el més guardonat perquè va saber lluitar contra si mateix. Pocs dels que critiquen que els nedadors puguin guanyar tantes medalles entenen la duresa dels entrenaments i les seves dinàmiques. No s'entrenen dues hores matinals i marxen a casa, com els jugadors de futbol. Comaneci serà sempre una nena de 14 anys perquè va ser la primera a aconseguir un 10. Bolt és el velocista més important perquè ha rebentat rècords, i ha fet que tots ens aixequem de les cadires. No es tracta només de guanyar. Es tracta de ser recordat.

Phelps i Bolt seran eterns per tot el que ens desperten. Tothom sap córrer i nedar. A diferència d'altres esports en què no entens les normes, aquí ser espectador és senzill: a la pista o a l'aigua, el primer que arriba guanya. La comunicació amb l'espectador és senzilla. I ells s'han guanyat el cel no per les seves marques, sinó perquè ens han atrapat. Qui recorda si va mirar la final dels 100 metres als Jocs del 2004? ¿Algú es va marcar a l'agenda mirar una prova de natació el 1994? Amb Bolt i Phelps ho hem fet.

Però Londres ens deixa molt més. Ens deixa els noms dels atletes que han donat una medalla per primer cop a estats com el Gabon i Guatemala i han aixecat la moral de milions de persones. Històries increïbles d'homes com Mo Farah, elevat a heroi britànic quan fa pocs anys era un nen que fugia de la guerra civil de Somàlia. Herois quotidians com la lluitadora basca Maider Unda, una dona que treballa fent formatge d'ovella i ha guanyat una medalla. Als Jocs, Neymar acaba plorant i un afganès que entrena com pot taekwondo acaba rient. La força dels relats i les històries és imparable. Són 15 dies en què tot s'altera, en què tothom sembla que pot tenir els cinc minuts de fama que Warhol prometia a la humanitat. Durant 15 dies pots criticar futbolistes per protestar a l'àrbitre o jugadors de bàsquet per deixar-se guanyar per assegurar-se un millor emparellament als quarts de final. L'olimpisme com a negoci no té gaire moral, però com a moviment el pots fer teu al teu gust. Tens tant on escollir que al final t'has fet els teus herois, el teu discurs i els teus rècords.

Londres ens deixa un esport femení consolidat. Per participació i per talent. S'ha deixat enrere aquella època en què molts senyors miraven handbol o futbol femení per riure's dels errors de les esportistes. El nivell és magnífic, però encara queda trencar les barreres de la falta de recursos de les dones i el sexisme, que inunda diaris de fotografies d'atletes atractives i converteix el vòlei platja en un esport molt vist només pel cul de les jugadores. Queda molt per fer.

Caminem cap a una època d'herois globals. Admirem un atleta d'un poble jamaicà, ens quedem sense paraules amb la cursa imperial d'un massai de Kènia als 800 metres, un ciclista de Londres que vesteix com si fos un membre de The Who i a la piscina ens fem admiradors d'un xinès, un francès o un sud-africà. Els Jocs eleven herois que regnen tres dies i d'altres que són eterns. Particularment, m'emociona moltíssim el nivell de la natació, sobretot la femenina. Phelps marxa, però Missy Franklin arriba. I l'estiu que ve els mundials de natació els tenim a Barcelona. Per als que ens deprimim quan acaben els Jocs, aquests Mundials d'atletisme o natació són petites alegries fins que arriba la següent cita olímpica.