MÉS ESPORTS

“Cap esportista està realment preparat per a la retirada”

Quatre exatletes expliquen com és la vida després de deixar definitivament l’alta competició
Xavi Llobet, triatleta / ARA

“Vaig plorar molt, no ho assumia. El teu dia a dia es talla de cop, no tens elecció. He portat molt endins la retirada”. Quan Sílvia Bonastre va penjar l’estic d’hoquei herba amb 30 anys i sis lligues i cinc copes al palmarès, el seu itinerari natural, explica, hauria sigut ser entrenadora o dedicar-se a la gestió esportiva, però es va quedar embarassada. No podia treballar de tardes i vespres, quan més ho necessiten els clubs, perquè és el moment que el nadó la reclamava. “Jo ja era mare, que és una cosa que et realitza, però necessitava més. Alguna cosa en què pogués treure les meves capacitats, buscar el que em donés identitat”. La seva no és una història marginal. Els esportistes d’elit lluiten durant anys per ser els millors en el que fan i es deixen la pell en l’intent. Quan arriba la data de caducitat, sovint es reprodueix una mateixa imatge: el buit.

Des dels 5 anys, la Sílvia havia estat vinculada a l’ hoquei com a jugadora o entrenadora. “Deixes d’estar dins de grups i abandones horaris molt marcats. Jo vaig passar a no tenir un espai per a mi, va ser un xoc. Em vaig sentir sola, sense cap suport per buscar feina”. La nedadora Mireia Belmonte va parlar-ne a mitjans de febrer: “Hi hauria d’haver un pla perquè el país et retorni una mica d’aquell esforç que hi has posat per representar-lo”. Bonastre hi va dedicar diversos estius, el dels Jocs d’Atenes 2004 i el dels de Pequín 2008 i els dels Campionats Preolímpics i Europeus, i no va rebre cap ajuda fins anys després.

La gran farsa: no estar preparat

"Cap esportista està preparat: és la gran farsa de l'esport", diu en Xavi Llobet, triatleta olímpic a Atenes. "Vaig viure més d'una dècada en centres d'alt rendiment, i ma mare ja m'ho deia: ai el dia que aterris". Igual com la Sílvia va acabar muntant una tenda de material d'hoquei i després s'ha fet professora del Grau en Activitat Física, en Xavi també ha trobat un lloc dins l'entorn de l'esport. Treballa per una marca esportiva i fa d'enllaç amb els atletes que patrocina, des d'atletes populars influencers fins estrelles. "Està relacionat amb el que sé, perquè no sé fer res més. És el meu món, sé què reclama un esportista del seu patrocinador. Fa sis anys no sabia fer una factura, vivia en un núvol, una vida molt maca on fas el que t'agrada, però el comptador es posa a zero i entres a una vida nova amb gent que et porta molts anys d'avantatge i et cauen pals per tot arreu". Ell dóna gràcies al Cristian Llorenç, representant d'atletes, organitzador de la marató i la mitja de Barcelona i qui li va donar l'oportunitat. Sap que és un afortunat, perquè el triatló té sortida per les tres disciplines que toca i per la moda dels esports de fons el fa atractiu a les marques, però esmenta casos d'esportistes que ha conegut i no han tingut tanta sort. Ell recorda que va tocar fons quan els patrocinadors van deixar de trucar-lo i ara ho veu des de l'altra banda: "Enguany he deixat de comptar amb gent: les marques funcionem per Jocs Olímpics, en cicles de quatre anys, i el setembre hi havia atletes que em trucaven preguntant a veure què tenia l'any vinent. Doncs li he de dir que l'any vinent res". I encongeix les espatlles baixant la mirada. La descoberta de la fi del camí és dura, i en Llobet recorda el seu instant: "No ho veus, t'ho fan veure. Al meu entorn ja em deien que em feia gran, però hi ha una persona que va ser cruel, el periodista Joan Patsy. Em va trucar i va anar cara barraca: "mira, et presento el meu fill perquè l'entrenis perquè tu com esportista estàs mort, t'has de començar a buscar la vida". Era cert. Jo guanyava curses de poble, però ja no estava per competir en Series Mundials".

Per al waterpolista Pedro García Aguado, or a Atlanta 96 i plata a Barcelona, el detonant va ser una escena l'any 2000. "Després de Sidney em vaig adonar que no estava fi. L'últim gol rebut havia estat un error meu. Posicional, de concentració, de no estar bé físicament". Feia uns anys que havia començat a saltar-se entrenaments i en feia encara més que bevia i era cocaïnoman i el van fer fora de la selecció, però va seguir guanyant amb els seus clubs i tres anys més tard va tenir una altra oportunitat amb els millors. "Vaig aguantar els entrenaments un sol dia: no tenia prou nivell". La seva història té l'ingredient afegit de la droga. "La retirada va ser un alleujament, perquè associava entrenar al màxim amb gaudir al màxim. No era capaç de moderar-me, així que havia de deixar-ho totalment. Un cop superada l' adicció, vaig començar a pensar què seria de mi". En una psicometria va puntuar bé en comunicació i treball en grup i, després, un programa de transició de carrera del Comitè Olímpic amb una consultora d'alts executius li va descobrir més habilitats. "Van simular una situació de joc: falten dos segons de partit, tinc pilota a les mans i he de decidir què fer. Llençar, passar o no fer res, el resultat dependrà de la meva decisió. Era el que havia fet 17 anys de la meva vida. Havia desenvolupat la capacitat d’analitzar situacions sota pressió, veure vàries possibilitats, escollir, executar i veure el resultat. Això es dóna moltes vegades en un partit. També assumim que pot no sortir bé, i curiosament aquesta tolerància al fracàs va en contra de la meva malaltia, perquè els addictes en tenim molt poca, però en un partit podia fallar i tornar-ho a intentar". Aprofitant aquests talents, va començar de comercial d'aspiradores ("no en vaig vendre ni una"), va provar sort al món dels hotels i va acabar acompanyant pacients al mateix centre de desintoxicació d'on havia sortit. Més tard va venir el llibre on explicava la seva vida i la del seu company, el porter Jesús Rollán, que s'havia suïcidat poc abans i va sortir Hermano Mayor. "Els del càsting van decidir provar-me després que no els funcionessin psicòlegs i educadors. Els nanos veien que havia comès errors com ells, però que amb disciplina i esforç me n'he sortit". Des d'aleshores, es dedica a assessorar mestres i pares de nanos desafiants a l'associació Aprender a educar. No ha estat l'únic benefici que ha tret del caràcter que va forjar per voler ser millor waterpolista. “A mi em va anar de puta mare haver estat esportista d'elit per superar el tractament: t'aixeques, et dutxes, passeig, esmorzar, prendre la medicació, anar a teràpia, tot molt pautat. Però hi havia gent a la que li costava molt. El que em costava a mi era entendre paraules com humiltat, acceptació, deixar-se portar. Jo era molt autoexigent i va ser un hàndicap, perquè m'ho prenia com un objectiu. Ara m'he tornat més flexible, ja no imposo res, no vull tenir raó i aplico la negociació amb les meves filles”.

Bonastre també veu com l’ajuda haver sigut entrenadora ara que ha de ser mestra. Loles Vives, atleta, encara competeix entre veterans i aprofita el seu bagatge d’esportista: l’any passat va publicar un llibre, Pacta con el diablo, amb consells de salut basats en la seva experiència com a nutricionista i entrenadora personal, però també creu que n’ha tret alguna cosa més profunda. “El que dona l’esport és la disciplina i la força de voluntat. La capacitat de superar entrebancs lleugers, com les lesions, però que et serveix al llarg de la vida, quan els entrebancs són més grans”.

Internar tornar

Vives va ser la primera espanyola a baixar dels 12 segons als 100 metres llisos l’any 1979. Després d’un primer abandonament de l’atletisme per treballar i ser mare, es va intentar reenganxar, sense èxit. “Vaig veure que ja no podia seguir els entrenaments de la nova gent. Les atletes del Pascua, ja m’entens”. Es refereix a Manuel Pascua Piqueras, entrenador que el 2010 va reconèixer a la Guàrdia Civil que els seus deixebles es dopaven. El llistó per ser internacional espanyola va pujar tant, que el 1987 va decidir abandonar l’atletisme: “Jo ja tenia una vida familiar, no podia entrenar matí i tarda. Era difícil estar a l’elit”.

Al contrari que els altres testimonis, ella sí que es va adaptar quan va plegar: “No vaig passar cap etapa de dol”. Va escriure d’atletisme a El Mundo Deportivo i de salut a El Periódico, aprofitant la llicenciatura en biologia, i més tard es va reconvertir a entrenadora personal i dietista. “A la meva època era impensable deixar d’estudiar per fer esport, i qui no estudiava, treballava”. Ara, segons el seu diagnòstic, l’esport ha anat agafant dedicació absoluta i això dificulta la retirada. “Abans ens entrenàvem menys, ara s’entrena matí i tarda”.

Sense temps per estudiar

En García Aguado va tenir companys que estudiaven i a la residència Blume hi havia un psicòleg, però recorda que els titulars de l'equip "ni teníem estudis ni ganes per fer-los. Estàvem per a entrenar 16 hores si feia falta per aconseguir medalla. Un dia van venir els del programa Tutor, que ajuda els esportistes a acabar la seva carrera, a parlar amb els grans. Va venir l’Alfredo Gómez, que havia estat company nostre i es feia responsable de tot, va començar a parlar, i en un moment diu “quan acabeu la carrera”... I en Manel [Estiarte] el va interrompre. "Però Alfredo, que estàs parlant amb nosaltres. En Chiqui [Jordi Sans] no ha fet ni vuitè d’EGB, en Chava [Salva Gómez] no ha acabat BUP, en Toto [Pedro] i en Jesús [Rollán] no tenen ni primer d’INEF… No els pots demanar que tinguin la carrera".

És compatible estudiar amb l’esport al més alt nivell? "Caldria fer una estadística. Per la meva experiència, o ets superdotat o per algun costat fas aigües. Ningú dels qui estudiava va arribar al nostre nivell". La Sílvia va tardar 10 anys per acabar INEF, trobant estones fora dels entrenaments i concentracions amb la selecció i el club, però veu el costat positiu: "haver passat estius entrenant per a un campionat enlloc de fer vacances em fa gaudir cada moment ara, i haver conviscut tant en grups et torna tolerant, et fa pensar en el grup". En Llobet també s'ha alliberat. "Era molt dur viatjar a Sidney i haver-te de retirar, o creure que estàs bé i acabar al lloc 28, o anar a competir a prop de Manchester a l'estiu, que aquí entrenaves a 30 graus i allà e tenies 17 i pluja". Neda 4.000 metres cada dia i surt sovint en bici, però ha deixat enrere els sacrificis: "si plou, em quedo a casa; jo ja m'he mullat prou a la vida".

Vives va fer una reflexió similar amb 40 anys, quan el club on corria el seu fill li va proposar competir amb els veterans. "Vaig dir que d'acord, però que només volia saltar, que de córrer res de res. No volia tenir pájaras -els mareigs que afecten els velocistes durant els entrenaments de sèries molt intenses, amb símptomes molt desagradables i vòmits ocasionals-. 19 anys després de presentar les seves condicions, compta més de 100 récords nacionals de veterans: "naturalment, he tornat a tenir pájaras".

La nostàlgia està present quan recorden el seu passat. En Llobet recorda el gust del triomf com allò que més enyora -"entenc els qui tasten les drogues quan ho deixen: no he conegut cap sensació a la vida comparable a guanyar"-, Bonastre recuperaria el vincle comunitari -"el que més m'agradava era formar part d'un equip, xerrar després de l'entrenament"-, García Aguado troba a faltar la competició -"l'event en sí, participar, que la gent et miri"- i Vives segueix competint perquè "el moment en el que sento que corro ràpid o salto lluny és el que m'omple i no em cal batre un récord o guanyar per sentir-ho, em pot passar mentre entreno. He patit una lesió severa [desinserció del tendó isquiotibial] però m'he recuperat i he anat veient que puc saltar lluny, i és aquesta adrenalina la que vull sentir molts anys". Per alguna cosa serà que no vol deixar-ho: "l'atletisme veterà et permet fer esport fins que et moris i, de fet, jo vull morir corrent 100 metres".

Més continguts de