Mor el 'Trinche' Carlovich, el llegendari futbolista que gairebé ningú havia vist jugar

BarcelonaL'Argentina, la terra on el futbol es juga tant als terrenys de joc com a les converses posteriors al voltant d'una taula, plora la mort del Trinche Carlovich, el futbolista que tothom admirava sense que ningú l'hagués vist jugar mai. La figura del Trinche va deixar de ser un secret dels barris de Rosario per esdevenir el protagonista d'una estranya fama mundial gràcies a documentals i entrevistes, perquè hi ha ben poques imatges on se'l vegi jugant. Coses del destí, un dels millors treballs sobre la llegenda del Trinche l'havien fet al programa Informe Robinson, el projecte d'en Michael Robinson.

Tomás Felipe Carlovich, fill d'un modest lampista croat, era el més petit dels set germans de la família. I ja de ben jove es va enamorar de la pilota, una amant que et pot trencar el cor mil vegades però que mai t'abandona. "Jugava al barri, al carrer, les primeres pilotes les feia de draps amb els pares, no hi havien diners. I sense sabatilles, descalç" havia explicat.

Carlovich va arribar a debutar al Rosario Central, un dels grans clubs d'una ciutat dividida en dos: d'una banda, els leprosos de Newell's Old Boys, la religió en què militen Messi i Bielsa; i, d'una altra, els canallas de Central, on militaven el Che Guevara i el Negro Fontanarrosa, un dibuixant i escriptor que va ser clau per explicar al món com poden arribar a ser de particulars els habitants de Rosario. Però Carlovich era un geni autodestructiu, destinat a fer camí tot sol, així que els entrenadors no el van voler i va jugar tan sols un partit oficial amb el Rosario Central. Va acabar al tercer club de la ciutat, el Central Córdoba, on va debutar marcant dos gols. Sense prendre partit, buscant el seu camí, va acabar convertit en un dels símbols d'una ciutat d'on no deixen de sorgir genis. Però a diferència dels altres, el Trinche no va voler marxar gaire lluny.

Carlovich era un jugador de banda que jugava, segons explicava la revista El Gráfico, de manera "elegant, virtuosa i disciplicent, amb ritme lent però amb una capacitat de pensar inversament proporcional al seu caminar". Estirat i esquerrà, Carlovich va desplegar tot el seu arsenal de trucs, sobretot les sotanes. Tant li agradava cuidar la pilota i als espectadors, que castigava als rivals amb la doble sotana, el doble caño. Com havia fet el brasiler Garrincha, semblava gaudir més driblant rivals, que guanyant partits. De fet, el Trinche desapareixia dels partits, com ho feia de la vida, amb molts pardals al cap i problemes amb la beguda i, especialment, amb l'autoritat.

Al Trinche li agradava jugar per plaer, no pas per seguir ordres d'entrenadors sempre enfadats. Si va marxar de Rosario Central tip d'entrenadors que volien disciplina, va trobar una casa amb el Central Córdoba, club amb el que pujaria de Tercera a Segona, alternant experiències amb altres clubs més grans, com el Colón de Santa Fe, on no va triomfar. Carlovich sempre va negar tenir problemes amb la beguda, però tots els companys d'equip d'aquella època expliquen que solia desaparèixer. Segons ell deia, per anar a pescar, una de les seves grans passions.

Amb la pell bruna de qui ha passat moltes hores jugant sota el sol i els ulls balcànics dels seus pares, el Trinche va ser fill d'una època. No semblava un gran futbolista, tot desmanegat, amb aquella pinta de mandrós que tenen alguns genis. Tant particular era, que la seva fama va créixer gràcies a la selecció, però sense jugar amb ella. El 1974 la selecció argentina va jugar un amistós contra futbolistes de Rosario per preparar el Mundial. En aquell combinat de Rosario, ell era l'únic jugador que no militava en un club de Primera. Però va jugar tan bé que, al descans, l'Argentina ja perdia per 3 a 0 i el seleccionador, Vladislao Cap, va demanar que el Trinche fos substituït per evitar una humiliació més gran. Jugadors com Kempes, que va jugar aquell partit, afirmen que no era una exageració. Quan tothom que l'havia vist, en diu meravelles, cal creure en el poder de la paraula. I més, si qui ho diu és gent com Menotti, Bielsa, Valdano o Pekerman, per exemple.

Ara, les llegendes orals al voltant del que feia el Trinche jugant segurament sí s'han acabat exagerant, a mesura que han anat passant de generació en generació i amb ben pocs privilegiats afirmant que ells el van poder veure en directe. Una història deia que en un partit va arribar a tenir la pilota durant deu minuts, durant els quals els rivals no li van poder prendre. També es parlava del seu "no gol", quan va decidir que no marcaria, trepitjant la pilota just sobre la línia del gol. Ell mateix va admetre que un cop, el van expulsar, però l'àrbitre li va demanar que seguís jugant, ja que tots els aficionats l'insultaven exigint seguir veient les genialitats de Carlovich. A un país on pots morir pel futbol, on guanyar canvia la setmana de milers de persones, molts no van entendre'l. Tant li feia.

El Trinche mai va voler marxar a l'estranger, escoltar grans ofertes. Mai va voler que el futbol fos massa seriós, com si no volgués créixer. Potser per aquesta raó va acabar idolatrat per tots aquells que volen convertir-se en nens, quan tornen a un estadi. Aquells que volen escoltar rondalles, creure que els petits poden derrotar als grans, que l'amor és possible i que per ser feliç, no cal un cotxe, doncs pots tenir una bicicleta. Creure en el Trinche significa estar disposat a creure sense tenir proves, posant el relat sobre el futbol gairebé per sobre del joc.

Ja retirat, va tenir problemes de diners, però sempre apareixia algú que l'ajudava. No fa gaire es va trobar amb Diego Armando Maradona, que sempre deia: "Pel que diu la gent de Rosario, el Trinche devia ser més gran que jo mateix". Maradona, de fet, li va regalar una samarreta on hi va escriure: "Vos fuiste mejor que yo".

Fa tres dies, Carlovich va rebre un cop quan passejava. "Tenia una bicicleta nova, però no és motiu per agredir-lo així, abans ja ens havien robat moltíssimes bicicletes velles", havia explicat el seu fill. El jove que va agredir-lo, va robar la bicicleta i el va deixar sagnant al terra. Tenia 74 anys i ha mort al carrer, en una època en que els futbolistes més risc viuen tancats a les seves grans mansions. Allunyats de la gent. El Trinche en canvi, sempre va voler ser a prop de la gent. I va acabar per ser etern.