BarcelonaViran Morros està vivint els seus últims mesos com a jugador del Barça Lassa d'handbol. La seva sortida a l'estiu rumb a París és una decisió del club, que entén que el català ja no pot ser l'amo i senyor del 6:0 defensiu. La lectura de l'staff és clara, probablement encertada. Més enllà del manual tàctic, el seu adéu i especialment la decisió de portar el brasiler Thiagus Petrus alimenta un debat mediàtic prou asfixiant. La inèrcia del projecte culer sembla centrar-se cada vegada més en la pista, oblidant la graderia del Palau.
L'afició connecta amb l'equip gràcies a l'espectacularitat de la Champions, pel nivell i l'entitat dels rivals, i per jugadors de la casa amb un carisma tan gran com el de Víctor Tomás o Gonzalo Pérez de Vargas. El grup de cares visibles del vestidor comença a quedar-se curt. I la sortida de Morros, un referent rotund, no ajuda. La plantilla blaugrana està conformada per 7 internacionals espanyols, 4 francesos, un danès, un cubà, un islandès, un eslovè, un macedoni, un tunisià i un polonès. Una combinació de jugadors de pas, promeses, complements i futurs líders que, per naturalesa, són poc expressius.
Només 5 efectius criats a les categories inferiors vestiran l'escut del club la temporada vinent. Podrien ser-ne menys si es dona una carambola de preferències i els cants de sirena continentals s'acaben materialitzant. Sonen les alarmes. El Palau sempre ha tingut ídols i necessita més que mai seguir tenint-los. Tots els clubs viuen de micro tendències, de cicles que fluctuen i creen generacionalment nous referents. Cal, però, treballar perquè segueixi existint l'equilibri.
Trencar els pocs vincles conjunt-graderia que queden posa en perill la identitat de l’equip. És l'amenaça d'acabar sent una marca blanca, una secció més, incapaç de generar amor pels colors, la premissa fonamental de l'esport. El talent del grup i la planificació de la direcció esportiva és innegable. La idea és seguir dotant-lo de més recursos per tornar a lluir l’etiqueta de campió d’Europa a temps complet.
Aquest Barça és professional. Ha de ser-ho, també, en el moment de transmetre i crear vincles amb l'afició. Que les xifres d’assistència baixen a ritme fixe no és cap secret. La Lliga Asobal no enlluerna la culerada per raons òbvies. Ni el producte, ni els rivals estan a l’alçada d’un Palau que encara recorda temps millors, no massa llunyans. Aconseguir ser l'equip d'un seguidor, convèncer-lo d'apropar-se a veure un partit domèstic un dimecres al vespres demana molt més que un handbol ben treballat. El que passa a la pista ha de tenir una resposta a les localitats del pavelló. Si no, l'handbol culer anirà perdent focus fins a ser una distracció puntual.
