Publicitat
Publicitat

DES DE LA CASTELLANA

Competir

Ha tornat la Champions i ho ha fet per la porta gran. Eren tan altes les expectatives que la derrota del Barça ha sigut massa dolorosa. I ara tornarem a debatre allò de l’estil, els orígens i l’ADN. I jo en soc un gran defensor, que consti. Però després, en fred, penso que l’únic imprescindible en aquesta competició és competir, valgui la redundància. Aquesta és l’única explicació que trobo al fet que el Madrid sigui l’actual campió d’Europa. I que en l’època moderna n’hagi guanyat tantes com el Barça.

Els blaugranes han jugat infinitament millor que els blancs. D’aquí a Lima. Perquè tots dos han competit amb intensitat quan calia. I quan no ho han fet, cap a casa. A París el Barça s’ho va mirar, no va competir. Contra el Nàpols, els de Zidane, tot i encaixar un gol primer, van saber reaccionar. Van entendre que la Champions són 13 partits dels quals els 7 últims són els més importants. No pots relaxar-te en cap. Esclar que pots buscar l’excel·lència en el joc, però si vols guanyar has d’estar a l’altura en intensitat i competir-los. I això el Madrid gairebé sempre ho fa. No els cal jugar bé, no els cal estar endollats a la Lliga. També és cert que tenen aquell punt de sort quan la necessiten. Però ¿no la van tenir Iniesta a Stamford Bridge o Bakero a Alemanya?

La Champions és la competició que tothom recorda, que marca un palmarès, que en treus pit i et fa sentir orgullós. Que permet que et posis estrelles a la samarreta i que demana una exigència extra. El Barça només l’ha guanyat quan ha anat acompanyada de la Lliga. Perquè segurament no sabem competir sense jugar bé. Són només 13 partits dels més de 50 que es disputen en una temporada. Es fan rotacions, canvis i especulacions pensant en quan arriba la part important d’aquesta competició. Però llavors, quan arriba, no pots fallar. Has de competir.

I això fa que la Champions no la guanyi el millor, sinó que ho fa el que millor ha competit. Defensem l’estil i la filosofia que Cruyff va instaurar al Barça. Però sobretot exigim que el nostre equip competeixi. Perquè aquesta és l’única via per guanyar aquest torneig. I quan parlem de competir ens referim a no abaixar els braços mai, a entendre que les eliminatòries duren 180 minuts i que a vegades és millor tapar una hemorràgia i esperar a la tornada per recuperar-se de la ferida que no rebentar-ho tot a l’anada. Competir és lluitar cada pilota encara que el rival estigui millor que tu. Competir és allò que no va fer el Barça dimarts a París i sí que va fer el Madrid contra el Nàpols.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT