Publicitat
Publicitat

Controlant l'amenaça fantasma

La feina dels informadors en un camp de futbol està condicionada pels números. No només els del temps assignat o l’espai adjudicat per tancar una crònica, sinó, i bàsicament, els que l’organitzador del partit ha fet imprimir en l’acreditació que penja del coll del periodista. Cada sector del recinte té una xifra assignada, i el cartronet marca en quin pot treballar i circular qui el posseeix. Tres o quatre números són ràpids i senzills de llegir pels empleats d’empreses de seguretat privada o del club local que, gairebé en cada porta, vetllen perquè ningú travessi zones prohibides. Tant és si, per exemple, la sala de premsa és en un sector contigu al túnel de vestidors. Si l’informador no mostra la xifra corresponent, encara que només hagi de circular per la zona barrada durant pocs instants i de pas, és empès a fer una volta que pot suposar sortir de l’estadi i topar amb la munió d’aficionats que en marxen. I, esclar, superar una altra porta i un altre guarda.

Quan un equip dels anomenats grans visita un conjunt humil, acabat de pujar a la màxima divisió o amb un estadi petit (o les tres coses), la intransigència dels agents de seguretat s’exagera. Com va escriure Antoni Bassas fa 25 anys al llibre A un pam de la glòria, retratant escenaris semblants, “tot són walkie-talkies, volen quedar bé”. L’empresa vol demostrar al club que la contracta que és capaç de controlar una situació extraordinària, i no és difícil veure capatassos que pretenen dirigir els informadors, tots identificats, com si volguessin guanyar una competició de gossos d’atura. Els reporters gràfics que pretenen cobrir les arribades dels equips al camp acaben desitjant, mentre són empesos com bestiar a zones que els obligaran a fer servir el zoom, que tals crits barroers no es repeteixin en l’àmbit familiar. L’entitat local també té una responsabilitat davant l’ens regulador de la competició, cosa que contribueix a emparar aquests comportaments, i més si la directiva menysté professionals del gremi i percep la premsa com una molesta pila de torracollons, alguns dels quals interessats. També convé apuntar que hi ha entitats en què el cap de premsa és algú que ha exercit l’ofici i que evita situacions absurdes causades per l’excés de zel dels guardes.

Vist això, és desconcertant que algú pugui sostreure un equip de fotografia professional, valorat en desenes de milers d’euros, d’espais que en teoria estan acotats i vigilats. Ha passat dues vegades en els últims dos mesos al Camp Nou. El Barça s’ha mostrat preocupat i els Mossos investiguen el cas, però el fet ja s’ha produït i deixa la sensació que els periodistes, condicionats en la seva feina per severs criteris de seguretat, són més víctimes que beneficiaris d’aquestes normes.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT