L’ALTRA MIRADA

Coronar els 14 sostres del món en mil dies

Sergi Mingote coneix a la perfecció com pot canviar tot en poques hores a l’Himàlaia

Seria un indret idíl·lic si no fos perquè ens ha rebut amb aigua a raig des que hem arribat”, explica Sergi Mingote (Parets del Vallès, 1971), un home que coneix a la perfecció com pot canviar tot en poques hores a l’Himàlaia. L’alpinista vallesà ha arribat aquesta setmana al Nepal, on després de volar fins a la ciutat de Pokhara ha enfilat cap a les valls i cims del país per intentar pujar al Dhaulagiri, un dels catorze cims de més de vuit mil metres del planeta. La idea era començar l’ascensió avui però les condicions meteorològiques han fet endarrerir els quatre dies de camí entre Pokhara i el camp base. Un petit problema al començament d’una aventura que durarà uns quants mesos, perquè Mingote pretén rebaixar el rècord mundial del coreà Kim Chang-ho, que va aconseguir ascendir, sense utilitzar oxigen embotellat, a les catorze muntanyes més altes del planeta en 7 anys, 10 mesos i 6 dies. La intenció de Mingote és fer el mateix en la meitat de temps, aproximadament mil dies.

Per això hauria d’haver coronat els pròxims 600 dies els vuit vuitmils que li resten per arribar als catorze. Sergi Mingote ja va aconseguir completar el juliol passat el repte 3x2x8000, el rècord mundial d’ascensos a cims de 8.000 metres, havent-ne coronat sis sense la utilització d’oxigen artificial en només 367 dies: Gasherbrum II, Nanga Parbat, K2, Manaslu, Broad Peak i Lhotse. Dels vuit que li queden, el primer hauria de ser el Dhaulagiri, que amb 8.167 metres és la setena muntanya més alta del planeta. Ho farà compartint permís amb els catalans Lluís Cortadelles i Agustín Abanades, l’italià Mattia Conte -amb qui va compartir ascens al Gasherbrum II- i el brasiler Moeses Fiamoncini -amb qui va pujar al Nanga Parbat-. El Dhaulagiri s’allarga més de 120 quilòmetres, des del riu Kali Gandaki fins al Bheri, convertit en un cim molt difícil de coronar per l’exposició a les condicions meteorològiques. De fet, no s’hi va poder pujar fins al 1960, quan ho va aconseguir una expedició encapçalada per l’alpinista austríac Kurt Diemberger. Mingote, de fet, seguirà la ruta per l’aresta nord-est que va obrir per primer cop Diemberger, on va instal·lar sis camps durant l’atac.

Mingote sap que el repte és complicat, perquè durant els últims dotze mesos no hi ha hagut cap ascens al Dhaulagiri per culpa del mal temps. “Pujar als cims més alts del món, en un projecte alpinístic d’aquestes dimensions, però tan respectuós amb la natura i el medi, és un somni”, explica l’alpinista vallesà, que s’ha convertit en ambaixador de la candidatura olímpica Pirineus Barcelona 2030, per promoure que els Pirineus siguin per primer cop en la història l’escenari d’uns Jocs Olímpics d’Hivern. “Vull visibilitzar les virtuts dels nostres estimats Pirineus com a futura seu dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern”, va explicar abans d’anar-se’n un home que va aconseguir el seu primer vuitmil el 1998, quan va pujar al Cho Oyu. Després vindrien el Shisha Pangma i l’Everest, cim que ja ha coronat unes quantes vegades en el passat.

“El cel està molt tapat i sembla que torna la pluja. Els portadors estan preocupats perquè si s’acumula neu a més alçada no podran arribar al campament base, i evidentment estem tots una mica neguitosos”, explica Mingote des del Nepal. Si aconsegueix completar aquest primer ascens al Dhaulagiri, el seu pla el portarà el març del 2020 a l’Annapurna (8.091 metres), el maig al Kanchenjunga (8.586 m), el juliol al Gasherbrum 1 (8.068 m), el setembre al Cho Oyu (8.201 m), l’octubre al Shisha Pangma (8.027 m), l’abril del 2021 al Makalu (8.463 m) i, finalment, a l’Everest el maig del 2021 (8.848 m).

Més continguts de