Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Crònica d’una setmana (que pot ser) perfecta

Dissabte 10. Derbi de filials al Miniestadi. L’Espanyol -en zona de descens i amb l’equip més jove de la categoria- treu un meritori empat al camp del líder: el Barça, un filial amb dos extrems més a prop dels trenta que dels vint. Sempre fa il·lusió empatar a casa del màxim rival. Una il·lusió, però, gens comparable al disgust de Jordi Gonzalvo, analista de la transmissió d’Esports3. Només li va faltar saltar al camp per intentar marcar el gol de la victòria blaugrana.

Diumenge 11. Victòria relativament tranquil·la contra l’Sporting. El pla de Quique segueix complint etapes. Solidesa defensiva i millora en atac. Tenim un nou ídol: Diego López entra a la història superant el rècord de minuts sense encaixar cap gol. Caicedo torna a marcar. Els meus objectius complementaris (sí, sóc un obsessiu ple de manies) s’han complert: contra tota previsió, Víctor Sánchez no ha vist la cinquena groga i podrà jugar al Camp Nou. I tant o més important: després de molts minuts, per fi ens han marcat. Podrem creuar la Diagonal sense la pressió del rècord.

Dilluns 12. El Barça se’n va de viatge a Qatar amb totes les figures. Els compromisos amb el futbol català (Supercopa) es poden incomplir. Els adquirits amb aquest país on es viu tan bé (paraula de Pep) van, amb perdó, a missa. Entre la bandera i la cartera, sempre la cartera. Gràcies a aquest partit, molts pericos respirem tranquils: Alcácer no s’estrenarà contra nosaltres.

Dimarts 13. M’agraden les juntes d’accionistes plàcides. Mister Chen, com Quique, té un pla i també l’està complint. A poc a poc perquè anem lluny. Inevitablement, la junta encara ensenya algunes de les nostres vergonyes. Com més gran es fa el club, més ridícules són algunes intervencions. Un capellà contra els gais, un apolític reclamant la rojigualda i Ornaque (“que tot i ser de l’Espanyol és bona persona”) fent un Umbral.

Dimecres 14. El nostre president visita el president de l’equip de bàsquet de la majoria dels pericos. En origen som de la Penya perquè som de l’Espanyol. Fins que descobreixes que l’amor per derivada ha esdevingut un amor real. Villacampa és perico. Com Ricky Rubio. De fet, no entenc els seguidors del Joventut que quan canvia el color de la pilota defensen amb passió el club que tant mal els ha fet. Algú li ha d’explicar a Mister Chen l’oportunitat estratègica d’ajudar la Penya. I l’alegria que ens donaria a molts.

Dijous 15. Piatti, el nostre jugador més decisiu en atac, s’ha recuperat de la lesió. Ai, que m’estic fent il·lusions.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT