Dani García: “Si encara jugués a Segona B, segurament seria més feliç”

El migcampista de l'Eibar reconeix que la pressió i l'exigència de guanyar cada partit passen factura als futbolistes professionals

Ja fa tres temporades que l’Eibar és a Primera Divisió, categoria a la qual va arribar amb dos ascensos consecutius, passant de Segona B a la màxima categoria en només dues temporades. D’aquell equip que jugava al Grup II només en queden dos supervivents. Un és Ander Capa i l’altre Dani García (Zumarraga, Guipúscoa, 1990), que amb 26 anys és un dels migcampistes titulars del conjunt d’Ipurua. Aquest diumenge tanca la primera volta contra el Barça.

Han fet una bona primera volta. Què podem esperar de l’Eibar?

El mateix que els altres anys, la permanència. Per a una ciutat com la nostra aquest és l’objectiu principal. Hem començat bé, és cert, però mires alguns partits i penses que potser se’ns han escapat alguns punts que ara ens farien estar més amunt.

¿Com s’ha de definir el que passa a Eibar, tenint en compte que la ciutat només té 27.000 habitants? Un miracle?

Si només ho comparem amb la població, sí que es pot parlar de miracle. Però si mires la manera com s’està gestionant el club, el futbol que fem, som clarament de Primera. La diferència amb altres clubs és que fem les coses bé.

Què vol dir, fer les coses bé?

D’entrada, a nivell econòmic. El que et permet estar a Primera és treballar i no tenir deutes. I a nivell esportiu, el fet de tenir jugadors joves, amb nivell però joves, dels que tenen fam. Això ajuda molt a ser sempre competitiu.

La mitjana d’edat no arriba als 26 anys. Com us condiciona, aquest fet?

Depèn de com ho miris. Pot ser un plus, per les ganes dels joves i perquè penses que en el futur tindràs estabilitat. Però també pot ser negatiu perquè pot donar-se el cas que el jugador destaqui i algú se l’emporti. De tota manera, penso en l’ambició, que és el que fa que el club rendeixi i que els resultats arribin.

Ets un dels últims supervivents de Segona B. Si mires enrere i veus com ha canviat tot…

És un gran canvi. A nivell futbolístic has d’anar passant talls fins a arribar a Primera i consolidar-te. Nosaltres, amb l’Ander, hem anat millorant any rere any. Però miro enrere i penso que ens ha sigut imprescindible el pas per Segona B i per Segona per créixer.

¿Algun cop penses què hauria sigut de tu si no haguessis format part d’aquell equip que va encadenar els ascensos?

Últimament sí. Era al lloc indicat en el moment oportú per canviar tant la meva vida com la de club. Va ser un encert venir aquí. Però també et diré que era més feliç jugant a Segona B…

No es viu millor a Primera?

Si jugues a Primera acabes sortint-hi guanyant, però les coses tenen uns pros i uns contres. Des de fora sembla molt bonic però no tot és bo, hi ha moltes coses negatives. I una és la pressió, el fet d’estar tota la setmana pendent del partit, d’entrenar-se pensant només en un enfrontament. I llavors resulta que no el guanyes i t’emportes una bona decepció. És la pressió que té el club, que tens tu. A vegades sents a dir allò de “Només s’ha perdut un partit, no passa res”, però sí que passa. El club pot dependre d’aquest resultat per seguir… això ens afecta molt, a nivell personal.

Canviaries Eibar per algun altre lloc?

No ho sé. Aquí estic la mar de còmode, és casa meva i no sé si en algun altre club estaria millor. No ho he pensat, sincerament.

Si et faig tancar els ulls i somiar…

Somio en la permanència, sense cap dubte. Assegurar la permanència i celebrar-ho amb els companys.

Més continguts de