Dani Pedrosa, l’adeu de l’últim estilista

Després de 18 anys al Mundial de motociclisme, el pilot castellarenc inicia una nova vida allunyat de les curses, però no del motor

JOSEP LLUÍS MERLOS
JOSEP LLUÍS MERLOS Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna

Quan aquest matí Dani Pedrosa acabi d’esmorzar, és probable que se senti una mica estrany. Per primera vegada en molts dels divuit anys que portava com a pilot al Mundial no haurà de participar en els tests de pretemporada que, com és habitual, comencen avui a Xest. El cap de setmana ha sigut un remolí d’emocions per al de Castellar del Vallès, de 33 anys. Diumenge va disputar l’últim dels 295 Grans Premis que ha corregut des que va debutar l’any 2001, al del Japó.

“Necessito uns quants dies per processar tot això. Ara em cal descansar una mica, però de moment tot el que he viscut aquests dies em sembla gairebé irreal, com si no m’estigués passant”, explica a l’ARA. Dijous va rebre el trofeu Legend, que Dorna –l’organitzadora del campionat– entrega als pilots que, un cop retirats, han acumulat prou mèrits per ser-ne mereixedors. Quan Carmelo Ezpeleta, el màxim responsable de Dorna, li va entregar el guardó va reconèixer que “el petit samurai” sempre ha sigut especial: “Recordo la lluentor de la seva mirada mentre escoltava Alberto Puig en unes jornades al Jarama dedicades a descobrir noves promeses. Era el 1999. Amb el temps hem mantingut una relació molt bona, hem parlat sovint i en moltes ocasions hem discrepat, sempre amb cordialitat”. En canvi, el contacte entre Pedrosa i Puig s’ha anat refredant amb els anys, i aquest ha sigut un dels motius de la seva retirada.

Després de l’acte, molts campions van dedicar-li grans elogis. A Pedrosa sempre li ha agradat controlar les emocions, però aquest cap de setmana aquesta capacitat ha fregat, i fins i tot superat, el límit moltes vegades. “Ahir vaig viure coses increïbles... Moltes paraules maques de tothom. El seu reconeixement, la presència de la família i de molts dels mecànics que m’han acompanyat durant aquests anys que he guanyat Mundials... Jo estava emocionat, però tots ells també... I veure’ls d’aquella manera diu molt”, deia. Casey Stoner, que va ser company seu a Repsol Honda els anys 2011 i 2012, no acostuma a regalar floretes, però diumenge comentava: “Ha sigut sensacional veure com el Dani s’esforçava dalt de la moto. El seu estil i habilitat són propis d’un superclasse. Creieu-me que fer el que ha fet amb la seva alçada no és gens fàcil...”

El físic de Pedrosa

Pedrosa pesa 51 quilos i fa un metre i cinquanta-vuit centímetres. Ha sigut durant molts anys el més baix de la graella. Va començar a córrer en minimotos, i quan duia motos petites els rivals minimitzaven els seus primers èxits pel suposat avantatge de les seves alçada i lleugeresa. Però, contràriament al que es pugui pensar, quan va pujar a la categoria reina aquesta morfologia es va convertir en un handicap.

A la sortida evitar que una MotoGP s’aixequi quan els pilots deixen anar l’embragatge i que la roda del davant perdi el contacte amb l’asfalt és molt complicat. Per això algunes motos porten petits apèndixs aerodinàmics per mantenir l’eix davanter enganxat a terra. Per a Pedrosa això ha sigut una dificultat afegida.

Quan va arribar a la màxima cilindrada es va trobar amb motos que pesaven 150 quilos i que tenien 250 cavalls. A les curses els pilots acostumen a fer molta palanca amb els braços i les cames en els canvis de direcció, a tibar amb molta força del manillar i pressionar els estreps. Davant la dificultat de fer-ho, per raons de força i pes, va haver de revolucionar la tècnica i suplir aquest efecte a cops de gas. A causa del seu poc pes, a més, fer que els neumàtics agafessin aviat la temperatura de funcionament òptima era molt complicat, cosa que sempre l’ha obligat a ser molt suau amb les acceleracions, a ser molt precís i fi, d’una traçada pura a causa d’aquesta limitació. Per tot això, el català s’ha guanyat el respecte dels rivals, que sempre l’han considerat el pilot més “tècnic” de tots. A mesura que Márquez ha anat reeixint, les opcions del Dani s’han anat complicant més. L’estil agressiu del de Cervera ha radicalitzat el caràcter d’aquesta moto, que cada cop s’ha fet més antagònica a les necessitats de Pedrosa. Aquest any, sobretot, els resultats no han arribat perquè Márquez sempre optava per posar el neumàtic davanter com més dur millor, que és el que li anava millor per fer girar la RC213V. Però, involuntàriament, també era el pitjor per a l’estil del seu company.

Per això s’ha estroncat la ratxa rècord de setze anys consecutius (dotze a la categoria reina, com Agostini) guanyant, com a mínim, una cursa anual, i per això aquesta temporada Pedrosa ha acabat onzè del campionat, a 204 punts del campió, i el seu millor resultat ha sigut el cinquè lloc, que aquest 2018 ha fet en quatre ocasions. L’última va ser diumenge a València, un circuit on ha sigut, amb set, el corredor amb més victòries. Per això, però també per les moltíssimes lesions que ha tingut durant aquests divuit anys de curses, que, indubtablement, han influït en la decisió de la retirada. “Trobaré a faltar moltes coses, perquè he viscut tota la meva vida en l’ambient de les curses. He viscut coses molt fortes i he tingut sensacions molt especials. Guanyar, estar al podi, tenir els fans a tocar.. Però deixar tot això enrere forma part de la decisió que he pres. I també deixar enrere el patiment, la pressió, les caigudes, els moments difícils. Tot plegat serà un 50/50”, explica el 26. La volta d’honor que va fer a Xest acabada la cursa va ser emocionant. En arribar al box els primers que el van abraçar van ser els seus pares. L’Antonio, un fuster que va fer mans i mànigues perquè pogués córrer, i la Basi, que fa anys va protagonitzar amb el seu fill un anunci televisiu de Cola Cao. “Diumenge vaig viure una cosa molt especial, perquè em vaig sentir molt estimat. Molts pilots que ara estan al màxim nivell van dir coses molt maques de mi, i van comentar que jo havia sigut per a ells una referència quan començaven. Poder estar al mateix lloc on hi ha altres grans pilots, el Hall of Fame, al qual se n’afegiran més en un futur, és realment molt maco per a mi, i per a tota la meva família”.

Un cercle començat als 7 anys

Quan es va treure per última vegada la granota de cuir de l’equip Repsol, amb el qual ha militat des del 2006, va ser, potser, quan es va adonar que allò anava de debò: “La primera vegada que me’l vaig posar tenia... set anys! Òbviament no era l’oficial, però a casa me’l van fer posar perquè aquest era l’equip que a mi m’agradava més quan era petit. Saber que ja no me’l tornaré a posar més se’m fa molt estrany. Però és evident que el guardaré en un lloc preferent a casa, amb molt agraïment i sentiment”.

Ahir va començar les vacances, i no tornarà a pujar en una moto de curses fins a l’any vinent, quan començarà una nova etapa professional com a pilot de proves i desenvolupament per a KTM.

Queden enrere tres títols mundials (125 el 2003 i 250 el 2004 i el 2005), però cap a MotoGP, l’assignatura que marxa sense tancar, tot i els seus tres subcampionats. Però també 54 victòries (31 a MotoGP), 153 podis i 49 'poles'. Un estil inconfusible i una aversió a les entrevistes llegendària, producte d’una timidesa patològica. Ara podrà dedicar-se a anar en bicicleta i fer surf, les activitats que més li agraden... sempre que no les hagi d’explicar si no li ve de gust.

Més continguts de