Del vermell al groc: guerra de símbols al futbol anglès

El llaç groc de Guardiola obre el debat sobre els símbols al Regne Unit
CARLES VIÑAS
CARLES VIÑAS

El Remembrance Day és una tradició molt arrelada a Anglaterra. Cada 11 de novembre es recorda els soldats britànics caiguts a la Gran Guerra. La tradició mana que es llueixi una rosella al pit com a homenatge a les víctimes. L’assumpció d’aquest símbol per part de la Royal British Legion es va inspirar en el poema In Flanders fields de John McCrae. Uns versos que rememoraven els cadàvers dels 325.000 britànics morts a la batalla d’Ieper. Anualment el futbol anglès es va sumar als actes organitzats arreu del país, no debades molts futbolistes van combatre a la guerra com a voluntaris. És habitual veure jugadors i tècnics lluint flors vermelles. És un símbol no exempt de polèmica i instrumentalitzacions, com quan el 2010 els veterans de guerra van queixar-se públicament de l’ús “excessiu” de la poppy appeal per part de les autoritats.

Malgrat la intenció de convertir-lo en un emblema neutre buit de contingut polític, la seva exhibició no deixa ningú indiferent. El 2011 van detenir diversos nord-irlandesos per haver cremat reproduccions de roselles. L’any següent el cas d’un expolicia al qual van denegar l’accés a un pub de Belfast perquè duia la rosella va acabar en un tribunal, que va dictaminar que històricament la flor s’associava a la comunitat protestant o unionista d’Irlanda del Nord.

El futbol tampoc va restar aliè. El 2010, durant un Celtic-Aberdeen, la facció més sorollosa de l’afició local, simpatitzant del republicanisme irlandès, els Green Brigade, van exhibir pancartes contra la presència de la flor a la samarreta dels hoops amb lemes com “No volem roselles amb sang a les nostres franges”, fent referència a la samarreta del conjunt de Glasgow. En un comunicat els seguidors recordaven la participació de militars britànics al Bloody Sunday, l’ocupació de Bàssora o la Guerra de les Malvines. Per a ells l’aparentment inofensiva flor de paper era un símbol polititzat i agressiu.

La controvèrsia ja s’havia estès als terrenys de joc quan James McClean, futbolista originari de Derry, va refusar lluir-la quan jugava amb el Sunderland. Una acció que va repetir quan va fitxar pel West Bromwich Albion i que li va comportar una allau de crítiques, insults i amenaces de mort.

El novembre del 2011 la selecció anglesa es va enfrontar a Espanya. La FIFA va refusar la proposta de la Football Association, que volia que els seus jugadors lluïssin la rosella tot adduint que comprometia “la neutralitat del futbol”. L’aleshores primer ministre, David Cameron, i el mateix príncep Guillem van pressionar perquè la FIFA fes marxa enrere. L’any passat Anglaterra, el País de Gal·lès i Escòcia van ser multades per exhibir la poppy appeal. Una decisió durament criticada per Theresa May i les respectives federacions, que van amenaçar de dur el cas al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport. L’ascendent del president executiu de la FA, Martin Glenn, finalment va aconseguir que la FIFA permetés la seva exhibició com a emblema que “commemora un esdeveniment nacional o internacional rellevant”. Feta la llei, feta la trampa.

Ara els mateixos que han maldat per “legalitzar” la rosella han obert un expedient a Pep Guardiola per lluir el llaç groc en solidaritat amb els presos polítics. Mentre algunes fonts apunten a pressions del govern espanyol, els seguidors del Manchester City han iniciat una campanya per donar suport al seu tècnic i omplir Wembley de groc. ¿L’ efecte Streisand convertirà en viral el llaç groc a Anglaterra? Mentre esperem comprovar-ho confiem que el futbol no perdi mai el seu rerefons social, el que ens permet explicar la història, les societats, les relacions humanes o la geopolítica internacional al voltant d’una pilota.

Més continguts de