Discriminació positiva

L’altre dia, acabant d’aprofitar el sol de l’estiu, estava fent un cafè en una terrassa qualsevol de Barcelona quan, de cop i volta, en una de les taules del costat vaig veure un noi que em sonava moltíssim. No sabia on ubicar-lo. Va haver-hi aquell moment de mirades tenses, d’“Et conec però no sé ben bé de què” i, de sobte, em va dir que era àrbitre i que ens havia xiulat moltes vegades a la Ciutat Esportiva. Ara! D’això em sonava! Després de parlar sobre la meva retirada i sobre el futbol femení, el vaig notar un pèl enfadat. Em va dir que a ell li agradava molt xiular els nostres partits, que feia anys que ho feia i que d’un dia per l’altre li havien dit que ja no podria xiular més a la Lliga Iberdrola.

Des de la temporada passada, el trio arbitral en el futbol femení està compost només per dones. Forma part d’aquest caire professional que se li està donant a la Lliga Iberdrola, si més no, de portes enfora -guardeu-vos el tema, que el tractarem les pròximes setmanes.

Que quedi clar que jo sempre he defensat que les dones poden fer el mateix que els homes, i que cal valorar els seus coneixements i experiència sense tenir en compte el sexe. Estic molt d’acord que es vulgui fomentar que les noies puguin ser àrbitres, entrenadores o el que vulguin ser, però no tinc clar que ser radicals sigui la solució. Crec que no es poden canviar de cop tots els arbitratges de nois i mixtos per un d’exclusiu de noies, i ho crec per moltes raons. La primera, perquè potser aquestes noies no estan preparades per arbitrar a Primera, els falten el que en diríem hores de vol (moltes acaben de començar). I la segona és perquè estem discriminant els nois a qui els agrada el futbol femení i hi volen arbitrar. De donar prioritat a les noies se’n diu discriminació positiva, però jo no puc veure res positiu en cap expressió que porti al davant la paraula discriminació.

Tots els àrbitres que en el seu moment van arbitrar-nos ara els hem fet fora, i de mala manera. I a les noies que vulguin arbitrar a Primera masculina, què els haurem de dir? ¿Que no poden aspirar-hi perquè és exclusivament masculí? Cadascú pot tenir els objectius personals que vulgui i treballar de la manera que cregui convenient per poder-los assolir, però no crec que la igualtat creixi si posem límits a les coses.

Si ens omplim la boca dient que lluitem per arribar a aquesta igualtat, hem de tenir en compte que no tot s’hi val per aconseguir-la. Que les coses s’han de fer bé i que tot necessita el seu temps. El fi mai justifica els mitjans.