ESPÈCIE PROTEGIDA

Diumenge hem de ser 30.000

"No és un derbi. Perquè de derbi, com de mare, només n’hi ha un"

No és un derbi. Perquè de derbi, com de mare, només n’hi ha un. El debat sobre quin és el segon club català és absurd per l’obvietat de la resposta. Com a perico i com a típic barceloní, el Girona sempre m’ha caigut simpàtic. S’ha volgut construir una falsa rivalitat per seguir descafeïnant la rivalitat real. I m’acuso de ser-ne còmplice en les meves aparicions televisives. Però tinc excusa: amb en Faixedas agafaria el Transsiberià. Certament, l’aparició del Girona a l’elit ens va agafar amb el pas canviat. Després d’alegrar-nos-en, va venir la rebequeria. Perquè van fer una gran temporada coincidint amb la nostra caiguda en l’“ esteequiponodaparamás ”. Però no hi ha rivalitat Girona-Espanyol. En tot cas, és una extensió de la sana i històrica rivalitat amb el Barça. Perquè qui els dilluns ens parlava del Girona al bar on esmorzem eren els nostres amics culers. Perquè el Girona és el guardiolisme vital -que no futbolístic-, perquè amb el Girona hem notat la pulsió d’alguns de convertir el futbol català en un oasi d’amor on les jerarquies es respecten amb submissió i les protuberàncies molestes es volen extirpar.

Ara bé, aquesta temporada estem (re)descobrint que no ens convé convertir la rivalitat en obsessió. I que la millor manera de recuperar el tracte i l’espai que mereixem és a través de l’excel·lència i l’èxit. Per tant, centrem-nos en nosaltres. Som feliços. Gràcies a Rubi, gràcies als jugadors, gairebé tot és perfecte. I una de les claus del gairebé és l’assistència al camp. Som els mateixos de l’any passat. En termes quantitatius, li estem donant el mateix a Rubi que a Quique. No és just. Els que hi anem ho vivim amb més alegria i hi passem les millors dues hores de la setmana. Ja no hi anem només des de la inèrcia i la fidelitat de l’amor incondicional. Però els que van marxar encara no han tornat. Ho hem de revertir.

No hi ha excuses: diumenge a les 18.30, sense pluja, sense ponts, sabent que si guanyem, en el pitjor dels casos, seguirem a un partit del líder. El darderisme és incompatible amb una assistència mitjana que no supera els 20.000 espectadors. O comencem a acostar-nos als 30.000 o acabarem ocupant el lloc que mereix un equip amb el camp mig buit. Cal seduir els 10.000 desapareguts com a expressió d’agraïment a Rubi i als jugadors. Cal fer-ho perquè -com vam veure a Sevilla- la graderia també guanya punts. Però sobretot cal convèncer-los perquè si t’agrada el futbol -i a sobre ets perico- anar a Cornellà-El Prat és, enguany, una de les millors experiències que pots viure.

Més continguts de