OBSERVATORI

Donar eines i exigir responsabilitats

¿Us imagineu què hauria pogut fer Sergio González a l’Espanyol si en el lloc dels Raíllo, Fuentes i Víctor Álvarez hagués pogut alinear Hermoso, David López o Diego Reyes? ¿On seria ara Jordi Lardín si hagués pogut firmar Mariano, Raúl de Tomás, Fede Valverde o Borja Valero? ¿Algú dubta que Rubi hauria marxat al Betis si li haguessin portat RDT, Embarba i Cabrera a l’estiu?

En els últims cinc anys l’Espanyol s’ha cruspit un bon grapat de grans professionals de cor periquito a qui no va donar ni el temps ni les eines suficients per desenvolupar un projecte esportiu a l’altura de les renovades aspiracions de l’era Chen Yansheng. Tots ells van topar amb les limitacions econòmiques d’un projecte a l’alça que venia uns somnis que no podia comprar.

La perspectiva del temps i, sobretot, l’estrepitós fracàs d’aquest curs, posen en valor la feina d’alguns empleats cessats prematurament. Els projectes requereixen temps i eines, i cap d’ells en va tenir. Ara és el torn de Rufete. Des que és al club l’Espanyol ha invertit 75 milions d’euros en fitxatges. Una despesa que no ha tingut el resultat esperat. Els seus predecessors, Ángel Gómez i Lardín, van ser acomiadats després d’invertir 24 i 11 milions, respectivament.

Qüestionar l’alacantí és el més lògic després d’haver format part d’una àrea esportiva que ha conduït l’Espanyol a Segona. Li correspon donar la cara, encara que sigui en un exercici una mica masoquista. De moment manté el crèdit de Chen i d’un Duran Farré que assegura saber qui ha fet què els últims mesos. Que confiï en Rufete porta a pensar que, possiblement, l’alacantí no tenia fins ara tanta veu al club com semblava i que encara el veu capaç d’aportar en un nou projecte de reconstrucció. Dins d’un club són moltes les peces que mouen el teler. Quins dels fitxatges fets va demanar? ¿I quins jugadors hauria firmat en cas que la direcció corporativa l’hagués acompanyat i no frenat?

Que Duran Farré tingui plens poders és una gran notícia per a l’Espanyol. L’avala la seva trajectòria com un dels millors gestors de la Lliga. Coneix a la perfecció el club i el negoci, i sap que contractar un cantant d’òpera per al Liceu no té res a veure amb fitxar un davanter. El repte que els espera no és gens fàcil. Ara només queda esperar que puguin donar les eines adequades a persones vàlides. Només aleshores se’ls hauria de poder exigir responsabilitats.