EL GERMÀ PETIT

Dues carreres en cinc segons

Banks i Wolstenholme, noms recordats per instants efímers de glòria 

Tot i afirmar que havia executat intervencions més difícils en els seus quinze anys de professional, Gordon Banks sempre va assumir que se’l recordaria més per la parada del segle, la neutralització inversemblant d’un cop de cap acadèmic de Pelé al Mundial de Mèxic’70, que no per haver estat el porter titular de l’onze anglès que va brandar la Copa Jules Rimet a Wembley, el 1966. Banks és el quart jugador d’aquell equip que ha traspassat, després de Bobby Moore, Ray Wilson i Alan Ball: a l’abril es compliran vint anys de la mort de l’entrenador, Alf Ramsey. Tan sentides van ser aquestes pèrdues, però, com la del comentarista televisiu d’aquella final contra l’Alemanya capitalista, l’autor d’una línia immortal que va transcendir l’univers futbolístic fins a esdevenir una frase d’ús comú en l’àmbit anglosaxó. Com ha succeït amb Banks, el currículum de Kenneth Wolstenholme ha quedat condensat en els segons previs al 4-2 de Geoff Hurst, amb aficionats saltant a la gespa: “ They think it’s all over... it is now ”. És a dir: “Es pensen que s’ha acabat... ara sí”.

Wolstenholme, fill d’un comerciant de cotó de Manchester, seguidor dels Bolton Wanderers, va ser el primer rostre popular de l’esport televisat al Regne Unit. Era un temps en què s’establien les regles de l’ofici, sovint per assaig i error, però a Wolstenholme el definien els moments, més que el seu estil plàcid, “de sofà i pipa”, com el va descriure el Telegraph en l’obituari preceptiu. Aquesta fredor va dur-lo a asseure’s davant de la càmera per conduir un Sports special mentre una de les seves dues filles consumia les últimes hores de vida, derrotada per la leucèmia. Sempre va anar contra corrent. Havia manifestat en privat que no veia futur a la televisió, mitjà que va ser el seu des del 1948. Ignorava la doctrina anglesa que obligava a una preparació exhaustiva de les retransmissions i, com no pocs comentaristes nostrats d’avui, es presentava als camps amb un llapis i una còpia del programa de mà. Va desafiar les limitacions tècniques de l’època: volava a Londres en avió privat per presentar el resum del duel que havia comentat on fos hores abans. I ja jubilat, va criticar la creixent dependència dels clubs respecte a la televisió.

Wolstenholme va cobrir cinc Mundials, vint-i-tres finals de Cup i algunes de Copa d’Europa, com la pallissa del Madrid a l’Eintracht de Frankfurt el 1960. Però va acabar la seva carrera comentant els partits del Newcastle per a l’emissora regional Tyne Tees i de la lliga italiana per a Channel 4. Amb un punt d’orgull, havia abandonat la BBC el 1971, en saber que, malgrat haver entrat en l’imaginari popular britànic, ja no comptarien més amb ell per a les grans cites. L’aturada del segle de Gordon Banks va ser acompanyada per la veu de David Coleman.

Més continguts de