ENTREVISTA Jacinto Elá: "Hi ha vida després del futbol: seràs més temps exfutbolista que futbolista"

BarcelonaL'any 1996, amb 14 anys, va ser nomenat millor jugador del món. Vestia la samarreta de l'Espanyol, des d'on va marxar al Souhampton anglès com a gran promesa del futbol espanyol. Dotze anys més tard, amb 26, va decidir tancar l'etapa de futbolista. Jacinto Elá (1982, Añisok, Guinea Equatorial) ha escrit el llibre 'Futbol B'. Té moltes coses a dir i no es mossega la llengua.

Li he de dir exfutbolista o educador?

Escriptor. Ja sé que és molt difícil guanyar-se la vida com a escriptor, però m’hi dedicaré, m’hi guanyi la vida o no. Al futbol tens corda fins als 35 anys, però escriptor ho pots ser fins que et moris. Escrivint puc transmetre moltes coses: em fa bé, m’ajuda a veure el món des d’un altre punt de vista, no sempre des del meu. Quan parlo amb una persona, no la jutjo, l’entenc tot i que pugui no compartir les seves idees, i això m’ho ha ensenyat l’escriptura.

S’ha estrenat amb 'Futbol B'. A la coberta hi apareix una tireta. Què vol dir?

Explico les coses que he après durant la meva vida de futbolista. La tireta et diu que has tingut una ferida i t’has curat. I tornaràs a tenir-ne un altra, i et tornaràs a curar. La vida són problemes; si no en tinguéssim, no tindríem reptes a superar. 'Diario del futbolista pobre', el segon llibre en camí, és una història una mica més íntima. No parla de mi, sinó de tots els futbolistes. Perquè la meva història no és un cas excepcional, l’únic que és excepcional és que em van nomenar millor jugador del món quan tenia 14 anys. La diferència és que jo ho he explicat, i la resta de futbolistes s'ho callen. No diuen res perquè la gent pensa que ser un futbolista és una ganga. Et passes molta part de la carrera perdent el temps. Si et paguen bé, és difícil voler aprendre coses. Per què estudies? Estudies per tenir una professió i tenir un bon sou. Però quan ja tens un bon sou, per què cal estudiar? Al futbol, quan jugava, els únics que tenien carrera universitària eren els físios, els metges, i ningú els respectava: tothom els feia bromes. Els valors, les jerarquies, estan capgirats. Els treballadors tenen més poder que els caps, que el metge, que els titulats. Quan surts del món del futbol dius: ‘Això és una burrada. El metge m’ha d'ensabonar, a mi?’. Vinga!

Explica al llibre que és convenient que als 22 anys li recordin al futbolista que allò un dia s'acaba.

És complicat, perquè amb 22 anys estàs començant, i quan estàs començant, pensar a acabar és difícil, ho veus molt lluny. Només veus el diumenge. 'No em parlis d’aquí 5 anys!', penses. Vius el maleït partit a partit, que fa molt mal perquè t’escurça el punt de vista. Amb 14 anys ja estàs jugant a futbol gairebé com un professional, has vist moltes coses, no vius al mateix ritme que la resta de persones de la teva edat. Ningú et diu que amb 24 o 25 anys pots estar ja fora de la cursa per arribar a Primera Divisió i llavors t’has de començar a plantejar una nova vida. És dur. Has de pensar en el dia de demà, i no només a estalviar diners, que s’acaben. Has de fer coses, que al final és el teu patrimoni.

Vostè tenia inquietuds.

Moltes.

Quan va pensar en el futbol?

Quan vaig fitxar pel Souhampton amb 19 anys vaig dir a la meva família que si amb 24 anys no era a Primera o Segona deixaria el futbol.

Al Regne Unit va obrir els ulls.

Vaig estar molt sol. Llegia el 'Marca' i veia que no parlaven de mi mai. Quan vaig anar a Anglaterra vaig deixar d'anar a la selecció espanyola, amb qui jugava sempre a la sub-19. 'S’han oblidat de mi. O ho faig molt bé o estic fotut', em repetia.

I va tornar a Espanya, a l’Hèrcules.

Ho vaig demanar jo perquè necessitava jugar. Volia marxar a qualsevol lloc. Guanyava menys de la meitat del que cobrava al Souhampton, però ho feia perquè em veiessin jugar. Era una aposta. Vaig arribar a Alacant i vaig veure que em faltava ritme d’entrenament. A Anglaterra m'entrenava molt fort, m’havia convertit en un jugador molt més físic i no en tenia prou amb els entrenaments d’aquí Espanya. I... em vaig lesionar en un amistós contra l’Elx. Aquí va canviar la meva vida, amb només 20 anys. Això sí, em vaig dir: 'I per què a mi no? Que soc especial, potser?'.

Diu que va ser la seva millor etapa com a futbolista: quan va estar lesionat.

Estava cansat de competir. Sempre anava al màxim per ser millor, per xutar millor, per centrar millor. I així des dels 13 anys. Competia contra mi mateix i quan vaig deixar de competir contra mi mateix, vaig gaudir. No havia de retre comptes a ningú. Anava a rehabilitació, i el meu repte diari era aixecar un pes de 200 grams.

De l'etapa a Souhampton explica l’anècdota d’un aniversari que personifica la solitud del futbolista.

Una festa boníssima (somriu). Era l’últim més a Anglaterra. Només coneixia 3 o 4 persones, un company de l’equip i el seu cosí. La resta... tot fals. La festa més surrealista del món, hi havia gent que no coneixia de res.

Es va dir: 'No tinc amics'.

Era el tercer any de contracte, però això ja ho havia detectat el primer any. Vaig passar dos Nadals a Anglaterra i no vaig anar al sopar de Nadal de l'equip perquè ningú m’havia dit res. No m’avisaven. De fet, no vaig anar a cap sopar d’equip en tots aquells anys. A cap.

Potser no es va saber integrar.

No ho sé. Tenia 19 anys. Em van fer una mica de mòbing. Em pensava que era tot culpa meva, però no: és el món del futbol.

Cada cap de setmana que podia tornava a Barcelona.

Necessitava respirar. Sempre que podia agafava l’avió i venia a Barcelona per passar-hi 36 hores. Quan tens diners, ho has d’aprofitar per coses com aquestes. Llavors tenia diners, i no els malgastava. Només en samarretes i texans. Cada dissabte, per exemple, em comprava una samarreta perquè pensava que necessitava omplir l’armari, quan en realitat necessitava omplir l’ànima.

Als futbolistes els toca madurar molt aviat.

Al futbol es mouen tants diners que no hi ha paciència, i no importa la persona. Quan parlem que el futbolista és un producte, és per això: no hi ha temps per als sentiments. Es mouen molts diners, i quan et paguen molt, es justifica tot. Ets un esclau. S’esforcen molt perquè el futbolista se senti fort només dins del terreny de joc. A fora, que depengui de tothom.

Quan va deixar d’agradar-li el futbol?

Quan vaig tornar d’Anglaterra. Vaig anar al Numància a fer una prova. No hi vaig entrar. Al Barça B, tampoc. Al Racing em van dir que tenia el genoll trencat, quan el doctor Cugat deia que el genoll estava perfecte. Volia tornar a pujar al tren del futbol, però no va poder ser. Vaig dir: marxo. Al Watford anglès, tampoc. Vaig acabar al Dundee United, a Escòcia, on vaig veure que el futbol era ja només una feina. Les ànsies de ser un gran jugador quedaven en segon pla. Tenia 24 anys, era l’edat en què havia dit que ho deixaria, però vaig donar-me un parell anys més perquè havia tingut una lesió. Vaig allargar-ho una mica, i quan estava a Tercera Divisió vaig dir: prou. I això que em pagaven força bé, 1.400 euros. Sabia que havia de començar a treballar.

Com es va formar?

Escoltant audiollibres i llegint llibres per passar entrevistes. Vaig entrar a treballar de tripulant de tren, 12 hores viatjant. M’agradava, em sentia molt útil. El juny del 2008 vaig deixar el futbol, i al gener em presentava a totes les entrevistes de treball que sortien. Era un joc. A més, la societat espanyola, mentre jo era a la bombolla del futbol, havia canviat molt. Ja hi havia negres a les botigues [riu].

I després del tren?

En una botiga d’electrònica, però va tancar. També era un treball en equip, però molt diferent d'un vestidor de futbol.

Va anar al sopar de Nadal?

No, tampoc! [somriu] Quin desastre...

Després?

Venent Thermomixs. I després vaig jugar a Segona Regional, al Levante-Las Planas, i m’ho vaig passar molt bé. El futbol era un vehicle per fer amistats. I allà, la mare d’un company em va dir si volia treballar a la seva escola com a monitor, i vaig dir que sí. Ara m’encarrego de donar suport als nens que tenen dèficit d’aprenentatge: soc com el segon entrenador. La meva funció és que cap nen es quedi enrere.

Què va pensar l’endemà de deixar el futbol, amb 26 anys?

Que tenia els caps de setmana lliures! El futbol és una tortura per a la família: la tens condicionada des de petit. Els has d'alliberar; jo li deia a la meva xicota que no vingués a veure'm als partits. Quan ho vaig deixar, vaig tornar a fer coses. Tenia una vida normal. Tothom vol una vida normal.

Els futbolistes que no estan en els grans clubs viuen per sobre de les seves expectatives?

Quan ets molt cridaner en el tema dels diners se t'apropa molta gent. Ho havia vist a l’Espanyol B. Els companys anaven al Port, al Baja Beach, a totes les discoteques de moda, i s’ajuntaven amb la faràndula. Jo, en canvi, me n’anava al Jamboree amb els meus amics. No volia anar als llocs com a futbolista, sinó volia anar pel món com a Jacinto.

Els falta que algú els ajudi a frenar, a invertir? La carrera és curta.

En el meu cas, ni malgastava, ni invertia. El tema dels diners el vaig portar sense educació financera. Quan vaig cobrar la primera vegada al Southampton, 34.000 euros, al mes d’agost, el primer mes, en vaig treure 100 per anar a sopar i a la discoteca, i vaig veure el saldo i em vaig posar a tremolar. Tremolava! No t’ho creus... però t’hi acostumes de seguida.

Va poder fer una motxill per quan ho deixés.

S’esgota! La hipoteca, quatre mesos sense cobrar en un equip, després quatre més en un altre, has de perdonar diners per poder marxar d'un club... Vaig arribar a estar cinc mesos sense cobrar. Així que l'últim any, al Premià, em van pagar cada mes, no estava lesionat, i vaig dir: 'Deixo de jugar'. Tenia ofertes per seguir, però a Barcelona s’hi està molt bé. Tinc dos braços i dues cames: puc treballar.

Hi ha vida després del futbol.

Molta! Seràs més temps exfutbolista que futbolista.