La generació de jugadors que encapçalen Pau Gasol i Joan Carles Navarro tindrà aquesta tarda (16 hores, La 1) el seu epíleg somiat quan disputi la final dels Jocs Olímpics de Londres contra els Estats Units. Tot i que el partit servirà d'homenatge a un grup d'esportistes irrepetible que en l'última dècada ha disputat set finals internacionals, la selecció espanyola no oblida que encara hi ha una medalla d'or en joc i, com ha fet sempre, competirà sense vergonya ni prejudicis contra l'ordre establert.
La d'avui serà la tercera final olímpica entre Espanya i els Estats Units. La primera vegada que les dues seleccions es van veure les cares en la lluita per l'or va ser a Los Angeles 1984, quan a Epi i companyia no els passava pel cap intentar competir contra un equip rival en què hi havia Michael Jordan. "El nostre gran èxit va ser superar Iugoslàvia en les semifinals. La final va ser com un premi per a nosaltres, ja que hi anàvem sense cap expectativa", recorda Epi, que explica que aquell conjunt entrenat per Antonio Díaz Miguel ni tan sols tenia una prima pactada per aconseguir medalla.
La segona vegada que Espanya i els Estats Units es van enfrontar en una final olímpica va ser fa quatre anys, a Pequín 2008. El canvi generacional es va transformar en un canvi d'actitud i la selecció espanyola va disputar el partit amb un punt d'irreverència. L'equip de Kobe Bryant i LeBron James tan sols guanyava per dos punts de diferència a vuit minuts del final.
Avui arriba el tercer enfrontament en una final olímpica i res fa pensar que la selecció espanyola es conformarà amb la medalla de plata. "No hem arribat fins aquí per fer-nos una foto amb el Dream Team. Lluitarem", avisa José Luis Sáez, president de la Federació Espanyola (FEB).
Tot i que els Estats Units es van imposar amb contundència en l'amistós jugat fa menys de tres setmanes a Barcelona (78-100), la baixa de Ricky Rubio i els problemes físics d'alguns jugadors com Joan Carles Navarro, Mike Krzyzewski, entrenador del combinat nord-americà, sap la dificultat que té la final i fa setmanes que intenta avisar les seves estrelles. "Només podrem guanyar si som conscients que podem perdre", repeteix el tècnic, que durant la preparació ha treballat l'atac contra defenses zonals, el punt dèbil dels NBA. Potser només cinc minuts, però en totes les sessions d'entrenament.
La selecció dels Estats Units ha après a atacar zones, però Sergio Scariolo té una carta amagada, i és la de confondre el rival amb defenses mixtes i mutants, que canvien la seva disposició a la meitat de l'atac rival. L'objectiu és generer dubtes i obligar l'adversari a perdre temps decidint quina estratègia utilitzar. Els ajudants del tècnic italià (Chus Mateo, Juan Antonio Orenga i Jenaro Díaz) també fa dies que estudien com evitar els llançaments exteriors d'una selecció que a Londres intenta més de 36 triples per partit amb una efectivitat del 44,5%.
Els jugadors de la selecció espanyola han utilitzat les crítiques rebudes durant la primera fase, especialment després de la derrota contra el Brasil, per enfortir els lligams d'un vestidor que avui sortirà a guanyar o, com a mínim, a endarrerir el màxim de minuts la derrota contra un rival que, si no torna a casa amb l'or, haurà fracassat.
Els Estats Units tan sols han perdut una de les 14 finals olímpiques que han disputat, la de Munic 1972. La resta es resumeix en 13 medalles d'or. A més, des que disputen el campionat amb jugadors professionals, només han quedat fora de la final una vegada, a Atenes 2004.
