L’Espanyol busca un miracle anomenat regularitat

Els blanc-i-blaus no han sigut capaços d’enllaçar dos triomfs seguits en aquesta Lliga

Ho va aconseguir a les rondes prèvies, a la fase de grups de l’Europa League i també a la Copa del Rei. A la Lliga, però, no hi ha manera. Després de 25 jornades, l’Espanyol és un dels cinc equips de Primera (juntament amb l’Osasuna, el Valladolid, el Celta i el Leganés) que enguany encara no sap què és enllaçar dues victòries consecutives en aquesta competició. No ho aconsegueixen des del tram final del curs passat, quan van registrar tres triomfs seguits que els van permetre accedir a Europa. Això sembla ara una quimera per als blanc-i-blaus. 

Després de cada triomf ha arribat un entrebanc. Amb Gallego van somriure per primer cop a Ipurua (1-2), però la Reial Societat (1-3) els va tornar a treure les vergonyes. L’única alegria viscuda amb Machín a la Lliga va ser al Ciutat de València (0-1), però es va diluir només tres dies després a San Mamés (3-0). Amb Abelardo la ressaca de cada triomf no ha sigut tan severa, ja que després de les dues victòries contra el Vila-real (1-2) i el Mallorca (1-0) l’Espanyol va empatar davant de l’Athletic (1-1) i el Sevilla (2-2). 

La irregularitat com a tònica general del curs és un dels principals factors que ha condemnat l’Espanyol a navegar durant mesos per les posicions més baixes de la classificació. Aquest diumenge la tercera, l'actual temporada es convertirà en la tercera de tota la història de l’entitat espanyolista amb més jornades en posició de descens: fins ara n’acumulen 24 (gairebé totes de les 25 que s’han disputat), les mateixes que la 1950-51. Els cinc punts de distància amb el Celta, però, impliquen que calguin, com a mínim, dues jornades per sortir del descens. Contra l’Atlètic sumaran la 25a jornada a la zona vermella. L’Espanyol actual ja té a tir les dues temporades que en van registrar més. La del tercer descens a Segona (1988-89) els blanc-i-blaus va trepitjar les posicions de risc en 31 jornades (algunes, en promoció de descens, altres, en descens directe). El rècord, de moment, el té el curs 2003-04, amb 32. Aquest topall es podria superar enguany, ja que si l’Espanyol no torna a sortir del descens hi haurà passat 37 de les 38 jornades d’aquesta Lliga. 

Els cinc punts, una distància salvable

Viure tants mesos en una posició angoixant suposa una llosa psicològica per a la plantilla. L’Espanyol, malgrat tot, no pot perdre la fe. Necessita, com a mínim, sumar cinc punts més que el Celta, el Mallorca i el Leganés quan en queden 39 per disputar. La derrota a Valladolid no ajuda a veure el got mig ple, però diversos precedents assenyalen que no és, ni de bon tros, una distància impossible de remuntar. 

Un bon exemple és el curs del rècord de jornades en descens. Amb Clemente primer i Luis Fernández després, l’Espanyol va aixecar cap tot i veure’s a sis punts de la salvació després de 25 jornades. Els blanc-i-blaus, forçats a una gesta, van protagonitzar un espectacular tram final en què van obtenir set victòries, dos empats i quatre derrotes. O el que és el mateix: 23 dels últims 39 punts. Un balanç suficient per acabar la temporada salvant-se de manera agònica a l'última jornada després de derrotar el Múrcia.

També sis punts separaven l’Espanyol de la permanència a aquestes altures el curs 2008-09. Novament, els blanc-i-blaus van protagonitzar un final èpic (26 dels últims 39 punts) que li va permetre salvar-se contra tot pronòstic. Per si fos poc, els d’Abelardo també poden aprendre d’un altre precedent, però aquest cas en el sentit oposat: en el curs de l’últim descens dels espanyolistes a Segona (1992-93), només van estar cinc jornades en descens: tres al setembre i les dues últimes al maig. A la jornada 25, de fet, respiraven tranquils pels vuit punts de coixí respecte al descens. Però un mal tram final (6 dels últims 39 punts), combinat amb la remuntada dels de baix, va condemnar l'equip a Segona. Són precedents agònics que, tot i ser difícilment repetibles, confirmen que sempre hi ha algun equip que es creu salvat i que acaba patint quan d’altres s’activen a temps i firmen gestes històriques. Per aconseguir-les, però, cal un ingredient indispensable: la regularitat.