ELS NOMS DE L’ESPORT

Esteban Granero, l'home que treballa per viure sorpreses

Perfil d'Enric Jové del fundador i CEO d’Olocip, i jugador del RCD Espanyol

Un directiu d’una companyia relacionada amb l’esport que alhora és jugador professional. Primer mite que s’esvaeix: el clixé típic dels futbolistes, no tots són iguals. És injust encasellar qualsevol col·lectiu social. Darrerament un jugador culer ha generat molt soroll mediàtic per demostrar que ser empresari i futbolista és possible. Granero, però, no és Piqué. I podria dir, sense por d’equivocar-me, que un és l’antítesi de l’altre.

Coetanis a les categories inferiors del Barça i el Madrid, són dos estils diferents d’entendre la vida i de gestionar els negocis. Segon mite, el talent és innat. Ell ho nega i en té massa proves durant la seva trajectòria. És un ferm defensor del treball i la voluntat per arribar on et proposes. Tenir un germà dotze anys més gran que ell va ser clau. El Pedro va decidir que el petitó de la família havia de ser futbolista. Tots dos ho van somiar, el gran va dirigir l’operació i el petit va persistir per no defraudar la il·lusió del seu referent vital. Mentre el seu pare treballava a Telefónica, hores i hores, el Pedro era l’ alter ego de la figura paterna. Recorda com el seu germà es gastava tot el que tenia per poder anar al Bernabéu junts. Un dia, a l’estadi de Concha Espina, li va etzibar: “Quan juguis al Madrid em convidaràs cada diumenge a l’estadi”. Anys després compliria, no preveia cap altra opció.

En la seva genètica segur que hi havia l’instint competitiu en tot allò que feia. Té gravada una frase del responsable de La Fábrica: “No arribaràs a professional”. Sentir-la amb catorze anys et pot enfonsar per sempre. Davant d’una provocació com aquella calia demostrar-li que s’equivocava. El temps donaria o trauria raons. Per tossut, ell. Parla lentament i suaument, sense voler imposar els seus pensaments. Pensa mentre existeix. Tenir mare professora condiciona. Vol donar sentit al seu pensament a través de la veu, per assentar aquelles coses que per a ell són dogmes. Del seu pas pel futbol base li queden idees. Una la té entre cella i cella: l’edat de tall és un error en el procés de selecció dels planters dels grans clubs. En les categories inferiors es prioritzen nens del primer semestre de l’any. Aquesta selecció natural és errònia. El desenvolupament físic és un avantatge temporal, només té influència en el curt termini. Ell el va tenir, però va saber-se adonar que el perdria i n’havia de buscar un altre. Moltes reflexions sobre el perquè de les coses.

La pregunta d’un integrant de l’equip tècnic de la Reial Societat va ser clau. Un analista de dades, que havia desenvolupat un model estadístic, li va preguntar només a ell sobre la validesa i la viabilitat del propòsit. Estrany? Segurament havia vist alguna cosa en aquell centrecampista pensatiu. Buscant la resposta se li va obrir el cuquet d’analitzar i investigar com modelitzar la informació en el futbol. Veure que la intel·ligència artificial podia ser la solució al problema va ser una troballa. Va començar a buscar quins experts podien ajudar-lo a trobar les respostes científicament correctes. Dos grups d’investigació de la Universitat de Granada i de la Politècnica de Madrid podien tenir la solució. L’equip de Pedro Larrañaga i Concha Bielza el van escoltar. Primer es van integrar al repte com a científics, posteriorment com a socis. Entre les dues fites, tres anys picant pedra. L’objectiu és majúscul: demostrar que hi ha ciència dins del joc. Trencar els tòpics del futbol és tot un propòsit. D’una pregunta en surt una oportunitat i la creació d’una empresa.

El seu germà li va proposar un nom tan poc descriptiu com gens intuïtiu: Olocip. Pel camí, un donostiarra, Gaizka San Vicente, es converteix en el CTO (cap de tecnologia) de l’empresa. Ja tenen la columna vertebral d’un gran equip. El centrecampista fa més d’entrenador que de director general. A partir d’aleshores un clàssic granerià es converteix en la línia argumental empresarial: feina i serietat. Comencen per desenvolupar una base de dades sobre com es relacionen i influeixen tots els valors en un partit. Anys de feina per arribar a obtenir un algoritme que analitza 200 variables per interpretar les dades i projectar què passarà en els deu minuts següents d’un partit. Per a un creador de joc com ell, delegar és un exercici que li costa molt.

Primer, el futbol

No es considera empresari a temps parcial, el futbol és el primer, però l’empresa és una prioritat. Si pensés que el seu rendiment futbolístic podria disminuir un 1% deixaria el projecte. Sap aïllar una cosa de l’altra. La seva vida és dual. Però quan mira enrere es qüestiona: què faig aquí? Compartir futbol i empresa no és fàcil. Els bioritmes per a un projecte i per a l’altre no són els mateixos. Cal desconnectar per connectar. No té fusta d’empresari, se n’està fent dia a dia. No és pragmàtic, perquè és idealista, i això resta més que suma en el món de l’empresa. És intervencionista en tots els processos de la companyia. Defineix el producte, ningú com ell per saber què poden necessitar els professionals. No discuteix res del desenvolupament tecnològic, però torna a influenciar plenament en la comercialització. És contundent, hi ha massa persones parlant d’intel·ligència artificial i fent coses que no tenen res a veure-hi. La competició es pot traslladar al món empresarial. El mercat és la Lliga. Les empreses, els equips. Els productes i la seva comercialització, els partits. La ultraexigència és no admetre l’error com a part del procés, tot i que empresarialment l’error és part del camí. Això resulta un trasbals, massa sovint. Tercer mite erroni, els esportistes no s’acosten a la cultura.

La ficció literària atrapa el Granero persona. Llegir és una forma de viure moltes vides, i segurament això és el que busca. Voler fer moltes coses esdevé en ell una ansietat vital. Vol viure tan intensament com pugui. Tants registres com activitats. La seva vida és una constant sorpresa. No cal somiar, cal sorprendre’s del que et trobes a la vida. Cada cosa que aconsegueix el condueix a preguntar-se com ho ha aconseguit. La resposta la té ell mateix, tot i que no hi dona valor: treball i perseverança.

La fortuna també el va agraciar amb la seva parella. Tots voldrien estar al seu lloc quan la coneixen, diu amb orgull. Ho comparteix tot amb ella. La Marta participa en totes les decisions, d’igual a igual. Les seves filles, la Júlia i la Sabina (endevineu el perquè d’aquest nom), li han portat alguna cosa que no sabia que existia per donar-li perspectiva, evasió i seguretat biològica. Explicat, això últim, en paraules granerianes: “Saber que deixo alguna cosa meva al món”. A la música busca lletres que l’ajudin a descodificar el sentit de la vida. Si hi ha una frase que l’ha marcat va ser la seva àvia dient-li: “Això de la vida és una mentida”. Tres mesos després deixava el món. Ell s’agafa a la vida i a la voluntat de viure-la de veritat, intensament, per posar en dubte aquelles crues paraules punyents per a un nen. Granero és un tren de mercaderies, a la velocitat d’un AVE, quan troba la via que condueix cap on vol anar en la vida.