EUROCOPA 2016

Quins secrets s'amaguen darrere les grans sorpreses de l'Eurocopa?

Gal·les, Irlanda del Nord, Islàndia i Albània s'han classificat per primer cop per a la fase final

Els jugadors gal·lesos, eufòrics / EFE/EPA/FEHIM DEMIR

La fase de classificació per a l' Eurocopa del proper estiu ha deixat unes quantes víctimes il·lustres pel camí, com els Països Baixos, Grècia o Sèrbia, malgrat que per primer cop la fase final tindrà 24 equips participants, vuit més que en les seves edicions anteriors.

Croàcia i Turquia es van classificar de forma directa en la darrera jornada i van passar a formar part de la llista de 20 equips ja amb el bitllet a punt: Alemanya, Anglaterra, Itàlia, Espanya, Gal·les, Portugal, Islàndia, República Txeca, Bèlgica, Irlanda del Nord, Àustria, Eslovàquia, Polònia, Suïssa, Romania, Rússia i Albània, a més de França, per la seva condició d'amfitrió.

També va quedar definida la repesca. Les quatre eliminatòries se sortejaran diumenge que ve amb quatre caps de sèrie –Dinamarca, Hongria, Bòsnia i Ucraïna)– i quatre possibles rivals –Suècia, Noruega, Eslovènia i la República d'Irlanda–. Els 'play-off' es decideixen a doble partit el proper novembre.

La fase de classificació ha servit per veure com algunes seleccions han fet un pas endavant. Si Xipre, Finlàndia o Israel han somiat a classificar-se pel 'play-off' final fins a l'última jornada, altres com el País de Gal·les, Irlanda del Nord, Albània o Islàndia han sorprès classificant-se per primer cop per jugar una Eurocopa. Els islandesos ho han fet dins un grup amb rivals com els Països Baixos, Turquia o la República Txeca.

¿La presència d'aquestes seleccions en una fase final és un cop de sort, una generació daurada o el resultat d'una feina ben feta? Cada cas amaga una realitat diferent dins un futbol europeu on les distàncies entre equips nacionals de mica en mica es van fent més petites. Les illes Fèroe, per exemple, després d'anys de cuidar el futbol base, potenciar un sistema de joc comú a les seleccions i enviar jugadors a altres lligues ha aconseguit sumar sis punts i acabar per davant de Grècia. Un petit èxit.

Islàndia

Islàndia s'ha classificat per primer cop per jugar una fase final gràcies a la feina ben feta. Més que una generació daurada, aquesta fita és el resultat d'anys de planificació en un estat amb tot just 330.000 habitants. Durant les darreres fases de classificació, Islàndia ja havia millorat molt i els islandesos es van classificar pel 'play-off' final del darrer Mundial, on van quedar fora de la cita brasilera per ben poc.

L'any 2011, Islàndia va contractar el veterà tècnic suec Lars Lagerback, que havia fet bona feina amb la selecció del seu país. "Em vaig reunir amb ells i em van ensenyar les instal·lacions. Eren modèliques. Hi havia ambició, llibertat de treball i un projecte clar", recordava aquests dies el suec.

Islàndia va aprofitar l'evolució tecnològica amb les gespes artificials per poder millorar. "És un factor clau en el nostre cas; amb la gespa natural i el nostre clima, tot era complicat. Ara entrenar és més fàcil", recordava el veterà porter Gunnleifur Gunnleifsson. Un cop la FIFA va permetre jugar partits oficials sobre gespes sintètiques, Islàndia va construir 20 camps de mides oficials i 150 camps de futbol més petits per als joves per tot el país. De sobte, Islàndia podia jugar a futbol gairebé tot l'any.

L'inici del canvi, doncs, es produeix ara fa uns 15 anys. El 2002, la Federació va contractar Sigurdur Ragnar Eyjolfsson, un amant del futbol anglès, com a nou director del centre de formació del futbol islandès. I Eyjolfsson va decidir prioritzar els tècnics, abans que no pas els jugadors. El 2010, per exemple, 630 tècnics islandesos van participar en cursos oficials de la UEFA. És a dir, el 0,2% de la població islandesa va participar en cursos de la UEFA en un sol any.

A més, es paguen bons sous per ser entrenador, fet que ha permès una gran millora tècnica i tàctica de totes les generacions islandeses. Islàndia ja fa anys que juga fases finals de categories inferiors. Aquest any, Aymeric Laporte, el jugador de l'Athletic sub-21 amb França, va afirmar abans de visitar Islàndia que "cap jugador islandès té el nivell tècnic dels francesos". Islàndia, amb joc col·lectiu, va guanyar aquell partit per 3-2.

Diverses generacions han pujat fortes i han destacat en tornejos juvenils, i, per tant, han marxat amb 16, 17 o 18 anys a clubs anglesos o holandesos, on segueixen millorant. "Abans podien marxar un o dos jugadors per generació", diu el periodista Tomas Thor Thordarson. A la darrera convocatòria, només tres dels 23 seleccionats encara jugaven a la seva lliga, i dos eren porters. I el tercer, el defensa Kristinn Jónsson, ja ha jugat un any a Suècia.

I quan es concentren els jugadors a Islàndia, la Federació els posa un vol directe especial, quan abans calia agafar dos o tres vols per arribar a casa si jugaves fora

Tomas Thor Thordarson Periodista

Segons Thordarson, "ara el futbol és més competitiu. Moltes reunions de jugadors es poden fer a Anglaterra, i quan es concentren els jugadors a Islàndia, la Federació els posa un vol directe especial, quan abans calia agafar dos o tres vols per arribar a casa si jugaves fora".

Lagerback ha aprofitat aquesta feina i ha potenciat el caràcter competitiu del futbol. Després de l'Eurocopa, el suec es jubilarà, i el seu ajudant, Heimir Hallgrimsson, es farà càrrec de la selecció d'un estat amb menys habitants que el Vallès Occidental capaç de classificar les seleccions de futbol, handbol i bàsquet per a la fase final d'una Eurocopa.

Per al ja veterà Gudjohnsen, ara jugant a la Xina, serà una oportunitat per penjar les botes envoltat d'una generació amb talent, però on l'èxit arriba gràcies al bloc. "Quan falta un titular, no es nota tant. I si hi ha una vermella, com en el partit a Amsterdam, l'equip sap com aguantar", conclou Thordarson.

Irlanda del Nord

Irlanda del Nord mai ha jugat una Eurocopa, però sí que va jugar els Mundials del 1958, el 1982 i el 1986. El 1982, quan l'equip va trencar una sequera de dècades sense triomfar, els partits claus es van jugar just en plena vaga de fams de presos republicans. Bobby Sands, el líder de la vaga de fam de presos de l'IRA, per exemple, moria la mateixa setmana del triomf contra Israel que obria la porta del Mundial d'Espanya a una selecció que a la fase final va ser capaç de derrotar Espanya per 0-1.

La violència política ha marcat diferents generacions de nord-irlandesos. Malgrat que els ' troubles', els problemes entre els catòlics republicans i els unionistes protestants, van acabar oficialment l'any 1998 amb l'Acord de Pau de Divendres Sant, encara l'any 2002 Neil Lennon, jugador d'Irlanda del Nord de confessió catòlica, va decidir deixar la selecció després d'amenaces de mort dels seus propis seguidors.

Irlanda del Nord, curiosament, arriba a una fase final just quan més complicat ho hauria de tenir. El 1982 o el 1986, els jugadors representaven les dues comunitats, malgrat que la major part d'aficionats eren unionistes, ja que els catòlics s'identifiquen amb la República. L' Acord del Divendres Sant del 1998 va fer possible que tots els nascuts a Irlanda del Nord poguessin optar per representar Irlanda del Nord o la República d'Irlanda. Una manera de donar als catòlics una oportunitat de ser irlandesos mantenint la sobirania britànica al nord. Aquest acord va provocar que molts jugadors d'Irlanda del Nord catòlics triessin jugar amb la selecció de la República, com Darron Gibson, Shane Duffy, Marc Wilson o James McLean. La selecció de la República, que jugarà el 'play-off' després de plantar cara a alemanys i polonesos, té més jugadors catòlics nascuts al nord que la mateixa selecció del nord.

L'èxit de jugar l'Eurocopa del 2016 ha arribat amb una majoria aclaparadora de jugadors protestants. Encara que l'entrenador és catòlic, Michael O'Neill, que curiosament comparteix confessió, origen i cognom amb el tècnic dels veïns de la República d'Irlanda, Martin O'Neill. Els dos són catòlics d'Irlanda del Nord. Martin O'Neill, que va dirigir el Celtic de Glasgow, va ser internacional als Mundials del 1982 i el 1986 amb Irlanda del Nord. I Michael O'Neill ho va ser durant els anys 90.

Michael O'Neill afirma que “mai he tingut problemes per ser catòlic i jugar amb Irlanda del Nord. Molta gent afirma que és d'Irlanda del Nord quan l'hi preguntes, abans de respondre britànic o irlandès”. O'Neill no vol parlar de política i considera que jugar una fase final és clau per convèncer els joves jugadors catòlics que no se'n vagin amb la selecció de la República. “Ara estem per sobre en el rànquing”, afegeix, i recorda que Irlanda del Nord ha arribat fins a la posició 35, tot un èxit. “Com que en el futbol les coses no funcionen com en el rugbi, ens cal demanar als joves que juguin amb nosaltres”, afegeix en relació amb la selecció irlandesa de rugbi, on de forma excepcional un sol equip representa tota l'illa, tant la part independent com la part britànica.

Conec tots i cadascun dels nois que tenim al nostre sistema de seleccions, en part, perquè vull assegurar-me que es quedin amb nosaltres i segueixin jugant amb Irlanda del Nord

Michael O'Neill Seleccionador d'Irlanda del Nord

"Hem treballat molt estretament amb tots els jugadors, no només amb els internacionals absoluts, sinó també amb els sub-21, sub-19 i sub-17. Conec tots i cadascun dels nois que tenim al nostre sistema de seleccions, en part, perquè vull assegurar-me que es quedin amb nosaltres i segueixin jugant amb Irlanda del Nord. Estem decidits, lògicament, a conservar tots els jugadors dins el nostre sistema, i per aconseguir-ho, també estem col·laborant molt intensament amb els entrenadors de les categories juvenils", diu el tècnic, que admet que la clau de l'èxit ha estat una generació que porta anys unida, però que toca el cel ja veterana. “ Ens cal relleu, el futur serà complicat”, assumeix.

A la graderia, aquests anys han coincidit amb iniciatives com la campanya Football for All, destinada a aconseguir un ambient menys polititzat quan juga la selecció per facilitar que els membres de les dues comunitats puguin trobar el seu espai animant Irlanda del Nord. Fins i tot Neil Lennon ha donat suport a la campanya Football for All afirmant que l'"ambient ha millorat molt". Ara, Irlanda del Nord torna a una fase final, malgrat que dins la Federació s'assumeix que serà difícil continuar per aquest camí si les noves generacions no fan un pas endavant. I si molts catòlics –un 35% de la població– segueixen escollint jugar com a locals a Dublín i no pas a Belfast.

Gal·les

Si Irlanda del Nord potser no podrà seguir somiant, el País de Gal·les, sí. Ara fa quatre anys, l'equip del dragó era a la posició 117 del rànquing de la FIFA. Ara ocupa la vuitena posició, podria pujar encara més i, per primer cop, es troba per davant dels anglesos. L'última vegada que Gal·les havia jugat una fase final va ser el 1958. Des de llavors, la selecció no havia fet gaire cosa, malgrat que sempre ha gaudit de bons jugadors. El 1986 i el 1994, Gal·les ja es va quedar a un pas de jugar un Mundial amb jugadors com Mark Hughes, Neville Southall, Ian Rush, Gary Speed o un jove Ryan Giggs, que, justament, apunta un dels secrets de l'èxit gal·lès: “Quan gent com Hughes va plegar, era normal veure com hi havia jugadors que preferien demanar no ser convocats per a partits en què es donava per fet que Gal·les no podia guanyar. A mi em passava pel cap”, deia durant una entrevista un Giggs que va ser internacional anglès en categories inferiors amb Anglaterra, però va acabar escollint Gal·les. “Ara, jugadors com Bale volen jugar sempre. Hi ha un grup unit i la sensació que pots guanyar cada partit”, afegia Giggs.

Una de les claus és el bon treball de formació en categories inferiors, amb tècnics que “han potenciat el treball col·lectiu”, com defensa el seleccionador Chris Coleman. Jugadors de la coneguda com generació daurada, com Gareth Bale, Aaron Ramsey, Wayne Hennessey, Chris Gunter, Joe Ledley, Joe Allen o Neil Taylor, ja van ser companys a la selecció sub-19 i la sub-21, i van debutar plegats amb l'absoluta a les ordres de John Benjamin Toshack.

Gal·les és molt més que Bale. Tens jugadors com Ramsey, per exemple, però el futbolista del Madrid s'hi ha implicat d'una forma emocionant

Michael Pearlman Periodista

Als gal·lesos, tant en futbol com en rugbi, els agrada especialment derrotar o superar els anglesos, però una de les claus del seu èxit és, precisament, Anglaterra. Tots els jugadors gal·lesos s'han format esportivament a Anglaterra, i el fet de tenir clubs professionals gal·lesos com el Swansea o el Cardiff a la Premier anglesa ha portat més diners per formar jugadors. Gary Speed, gal·lès format a Anglaterra, va ser el primer seleccionador a introduir noves tècniques de formació, i ara la Federació disposa d'una ciutat esportiva de primer nivell, Dragon Park, on tots els tècnics han passat per clubs anglesos.

La Federació s'ha modernitzat alhora que ha mantingut la tradicional paciència britànica amb els tècnics –el 2012 Sèrbia golejava per 6-1 els gal·lesos i Coleman va ser ratificat–, i ha afegit nous mètodes. I sí, la generació, realment, és magnífica, amb un Gareth Bale estel·lar durant tota la fase de classificació. "Gal·les és molt més que Bale. Tens jugadors com Ramsey, per exemple, però el futbolista del Madrid s'hi ha implicat d'una forma emocionant", diu el periodista Michael Pearlman.

Albània

Albània es jugava ser a l'Eurocopa a casa contra Sèrbia en el partit més tens de tota la fase de classificació. Les dues nacions enfrontades pel conflicte kosovar, cara a cara. A Belgrad, el partit ja havia acabat malament quan va aparèixer un dron sobre la gespa amb una bandera nacionalista albanesa. El partit de tornada es jugava a Elbasan, la ciutat al centre d'Albània on la selecció juga ara els partits, lluny de Tirana. I Sèrbia, malgrat que ja estava eliminada, es va imposar per 0-2. "L'equip estava tocat, però mentalment és fort", deia Gianni De Biasi, el tècnic italià capaç de portar Albània a la seva primera fase final. Quatre dies després, Albània va guanyar per 0-3 a Armènia i va iniciar l es festes per haver-se classificat.

De Biasi va arribar a Albània el 2011 i s'hi ha implicat tant que ja parla albanès i li han donat la nacionalitat. De Biasi treballa sobre una base de jugadors que militen en clubs de diferents lligues, molts dels quals són jugadors que van créixer a l'estranger en famílies que fugien de la pobresa durant els anys 90, com Hysaj, del Nàpols. "Molts jugadors s'han format en clubs italians o suïssos, fet que millora el futbol albanès", admet De Biasi.

Albània mai havia jugat cap fase final, i, de fet, mai havia disposat d'oportunitats clares. Curiosament, el seu èxit ha arribat, en part, gràcies a desgràcies com la manca de diners o la guerra de Kosovo. A la darrera convocatòria de De Biasi, 11 dels 25 jugadors eren nascuts a Albània; sis, a Kosovo, i sis més a Suïssa, dins de famílies kosovars. Un era albanès nascut a Macedònia, i un altre, nascut en una família kosovar de Noruega. És a dir, el 50% de la selecció és kosovar.

La lliga albanesa és feble, amb casos de corrupció i equips que fan fallida econòmica, així que l'èxit de la selecció s'ha basat, en bona part, en la feina de formació de futbolistes de clubs suïssos. Suïssa va obrir les portes a molts refugiats de la guerra de Kosovo, i ara mateix aquesta comunitat supera les 350.000 persones a l'estat helvètic. La Federació albanesa ha treballat fort per mantenir el contacte amb aquestes famílies quan els seus fills juguen a futbol, i molts jugadors suïssos han optat per representar Albània. I això, malgrat que altres han escollit Suïssa, com Granit Xhaka, Valon Berhami i Xherdan Shaqiri.

Albània, de fet, podria tenir un problema greu el dia que la FIFA permeti jugar partits oficials a la selecció kosovar, ja que llavors, gairebé la meitat dels seus internacionals hauran de decidir quina selecció representen. Ara mateix, Albània és una selecció que representa el concepte de 'gran Albània' defensat per l'extremisme nacionalista albanès. És a dir, un estat albanès que inclogui Kosovo, part de Macedònia i parts frontereres amb Grècia i Montenegro. A Kosovo, l'èxit de la selecció s'ha celebrat com a propi.

Suïssa i Albània, doncs, celebren èxits gràcies, en part, a gols de fills de kosovars. El dia que Kosovo pugui jugar de forma oficial, Albània potser perdrà part del potencial que ha permès arribar a una Eurocopa.

Més continguts de