Europa torna a situar l’Espanyol al mapa

BarcelonaAmb el sorteig que se celebrarà aquest migdia (14 h) a Nyon, Europa tornarà a situar al mapa un Espanyol que finalitzarà el 25 de juliol la travessa més llarga de la seva història sense competicions europees des que hi va participar per primer cop. Entre el seu debut europeu, contra el Hannover, a la Copa de Fires del curs 1961-62 i la fins ara última cita continental viscuda, la final de la UEFA perduda a Glasgow contra el Sevilla el curs 2006-07, l’Espanyol comptabilitza 77 partits oficials en diverses competicions europees que han deixat ferides doloroses que el temps ha convertit en cicatrius que ara l’entitat llueix amb orgull. L’ARA ha conversat amb diversos exjugadors que saben què és jugar a Europa amb l’Espanyol. “Bonic i merescut”, “sensació immensa”, “un record espectacular”, “agraït i satisfactori” i “èxit impressionant” són algunes de les descripcions que en fan.

El camí irreprotxable fins a Glasgow

“Desgraciadament no tenim una història plena de títols, però sí dues finals perdudes de manera dramàtica. És una mica la nostra història, el que ens fa diferents de l’altre club de la ciutat. Però no podem estar tot el dia fustigant-nos, cal gaudir de les victòries i aprendre de les derrotes”, explica Moisés Hurtado, que va ser expulsat a Glasgow, una final de la qual guarda un record “agredolç”. “Vam fer un any gairebé màgic. Quan mires enrere i veus la comunió amb la gent, el fet de no haver perdut cap partit en tota la competició, la final amb aquella èpica i injustícia, també té la seva part dolça”, afegeix l’actual tècnic del juvenil B. “Crec que mai he plorat tant en la meva vida com en aquell moment, però és cert que des de la llunyania veus com és de difícil arribar a una final d’una competició europea”, s’hi suma Luis García, company seu en aquell equip, i que en destaca el “record inesborrable de la rebuda de l’afició a l’aeroport”. També formava part d’aquella generació un Javi Chica que va debutar en partit oficial contra l’Artmedia Bratislava. “Després de perdre la final, era un jove il·lús. Pensava: «Si en el meu primer any a Primera arribem fins aquí… Ja en jugarem una altra». Amb els anys t’adones com era de difícil disputar una competició europea”. Enguany s’ha retirat, i amb l’Espanyol de nou a Europa.

Tots tres coincideixen en lloar l’equilibri entre joventut, experiència i molt talent que hi havia en aquell equip. “Els jugadors d’aquella plantilla mai sortíem a veure què passava. Sortíem a guanyar cada partit. Érem un equip molt competitiu, compromès i sense por de ningú”, rememora Luis García. “Érem un grup amb molt talent. Ens faltava ser més regulars a la Lliga, a les eliminatòries ens posàvem el mono de treball i sempre donàvem el millor”, afegeix Hurtado. “Anàvem partit a partit. Hi havia un grup molt bo, amb gent jove que ens coneixíem del filial i el juvenil com Coro, David García o Jarque”, aporta Chica. Jarque, per cert, és el jugador de la història de l’entitat amb més participacions europees: 22, una més que Gorka Iraizoz i Luis García (21). Els segueixen altres excompanys d'aquella mateixa generació com Tamudo, Coro, De la Peña, Pandiani, Zabaleta, Moisés Hurtado o David García.

El desconeixement dels rivals

En prop de la meitat de les participacions europees de l’Espanyol, el coneixement dels rivals era força escàs. “L’entrenador et donava dues o tres pinzellades de com podia ser l’equip, però teníem poques referències. Racing White? D’on són aquests? Hi havia poca informació. Ens trobàvem amb equips que no sabíem com eren ni quins jugadors bons tenien. No teníem tantes dades com ara i anàvem a veure què passava”, exposa Dani Solsona. El rival, recorda, no era l’únic obstacle a superar: “A banda de la seva dificultat, calia afegir la del camp, que sovint no estava en bones condicions. Ara el 99% de les gespes estan en un estat excel·lent”.

Onze anys més tard, el curs 1987-88, l’Espanyol va arribar a la seva primera final europea amb una generació que no tenia por a res: va eliminar gegants com el Borussia Mönchengladbach, el Milan d’Arrigo Sacchi i l’Inter. “Sortíem convençuts que no érem pitjors que ningú, i que qui ens volia guanyar havia de suar tinta, per no dir sang. No ens plantejàvem arribar a la final, anàvem a veure què passava, però sabíem com calia fer les coses. I de mica en mica vam anar superant eliminatòries”, aporta Iñaki Pérez de Arrilucea, actualment ambaixador de l’entitat i que va compartir equip amb un Àngel Pichi Alonso, que guarda una divertida anècdota d’aquella etapa. “No teníem uniforme, i ens en van fer un amb la classificació europea. Americana i camisa blava, corbata amb franges blanc-i-blaves i pantalons de franel·la gris que picaven amb la calor. No imaginaven que arribaríem tan lluny”. “Vam patir aquests uniformes. En un viatge a Las Palmas vam començar a suar abans d’hora”, riu De Arrilucea.

L’exigència i el desgast

Més important que l’uniforme resulta arribar ben preparat a un curs amb tres competicions, fet especialment complicat als anys 90, quan el club passava per un moment delicat. “Després de Camacho ens va faltar preparació i temps amb el nou entrenador, Pepe Carcelén, per poder fer alguna cosa bona a Europa. El Feyenoord ens va eliminar perquè va ser molt millor que nosaltres en els dos partits. Si no estàs ben preparat, qualsevol equip d’una altra lliga et pot guanyar. Va ser important que ens eliminessin a Europa per centrar-nos a la Lliga, on teníem molts problemes”, rememora Lardín. No són poques, de fet, les generacions que han patit a l’hora de compaginar competicions. “Calen 20 jugadors perquè no es noti quan juga l’un o l’altre”, apunta De Arrilucea. “L’exigència canvia. Són més partits, comences molt abans a competir i els rivals, a mesura que avances fases, són més exigents”, avisa Toni Velamazán. “Cal una plantilla compensada, però la sort que té l’Espanyol és que té un gran planter”, celebra Luis García.

Tots ells també confien que Cornellà repeteixi els grans ambients de Sarrià o Montjuïc. “Si se superen les primeres rondes, on hi haurà la dificultat de molta gent fora de vacances, a l’octubre espero que molts s’hi enganxin”, desitja Solsona, que recorda que també costava molt omplir Sarrià entre setmana. “Els horaris no ajuden, però si l’equip enganxa, Europa és una il·lusió”, corrobora Lardín. I ho remata Velamazán: “L’afició quan se l’ha necessitat ha estat allà. Jo hi aniré, espero que la resta d’afició pensi igual”.