Esports 08/08/2012

Èxits que maquillen la dura realitat

Natalia Arroyo / Nuria García
3 min
DECISIVA La catalana Anni Espar, que va anotar quatre gols, allunya la pilota de Rita Keszthely durant la semifinal jugada ahir.

Els Jocs Olímpics de Londres 2012 -els primers amb almenys una representant femenina per delegació-, estan sent el millor aparador per a la dona esportista. Fins i tot hi ha disciplines com la boxa que han creat per primer cop una categoria femenina, i en la inauguració molts països, entre els quals Qatar, tenien una dona abanderada. Potències com els Estats Units i Rússia han viatjat a Londres amb una delegació amb majoria femenina: 269 dones i 261 homes els EUA, 104 i 63 Rússia. Però és fer una ullada al medaller espanyol el que fa destacar més la força de la dona esportista. Especialment, de la catalana esportista.

I és que de les sis medalles que té Espanya per ara, cinc les han guanyat dones, i quatre tenen segell català (tres de naixement -les dues de Mireia Belmonte i la d'ahir d'Ona Carbonell i Andrea Fuentes- i una d'adopció, la de Maialen Chorraut). Amb les noies de waterpolo a la final seria una més al sarró. Podria semblar que la situació de la dona que fa esport d'elit a Catalunya és meravellosa, però la realitat és una situació molt més complicada que el que la llum de les medalles pot reflectir.

Poc suport, poca recompensa

Per nombre d'esportistes, es podria considerar un miracle que a Londres hagin pujat al podi tantes dones a penjar-se una medalla. Per interès i qualitat, però, haurien de ser moltes més si els contextos federatius les afavorissin una mica més. "El suport econòmic que reben els homes és superior", reconeix Helena Lloret, jugadora de waterpolo del CN Sabadell, que es va quedar fora de la preselecció olímpica per una trombosi a la cama. "A partir d'una edat has d'estudiar o treballar per poder-te guanyar la vida quan s'acabi l'esport. El waterpolo et treu molt de temps, i si vols esforçar-te per acabar una carrera mentre jugues, per exemple, t'has d'entrenar menys i llavors la qualitat baixa. Si no tens una beca o si no ets esportista d'alt nivell és molt complicat de compaginar, i moltes noies han d'abandonar l'elit en aquest moment". Els plans per incentivar la pràctica esportiva de les dones són relativament nous, i és ara quan comencen a obtenir fruits. "Ens han començat a subvencionar en els últims anys i això s'ha traduït en èxits", comenta Lloret.

El problema de l'esport femení no és de qualitat, sinó de quantitat. Un estudi del 2011 de la Secretaria General de l'Esport exposa que hi un 40% de nenes entre els participants en competicions escolars, però que després no fan el salt competitiu als clubs o entitats esportives. Només el 21,9% de les llicències esportives que hi ha Catalunya són femenines, un percentatge lleugerament superior al de la resta d'Espanya, on la xifra és de 20,4%, segons dades del Consell d'Esports.

Una enquesta sobre els hàbits esportius fet per l'Observatori Català el 2010 confirmava aquesta problemàtica, i destacava que només un 4,4% d'entre un 89,4% de dones que fan esport competeixen en alguna lliga, sigui local o estatal. Sobta que amb tan poques esportistes federades, el Consell Català de l'Esport pugui presumir de becar gairebé tantes noies (un 43%) com nois.

Poc volum de fitxes comporta menys qualitat dels equips, i això provoca menys competitivitat a les lligues, que no són atractives per als espectadors. Sense públic no hi ha interès mediàtic ni patrocinadors, i per tant tampoc hi ha diners. Sense l'ajut econòmic, la dedicació de les esportistes no pot ser total i han d'abandonar els entrenaments d'elit. Tampoc es poden fer campanyes de promoció per popularitzar l'esport per buscar més fitxes. Encallats aquí, la roda no avança. "A la lliga som pocs equips amb nivell -analitza Lloret-. Guanyem amb molta diferència els partits i molts cops ens hem d'entrenar amb nois, perquè així millorem més".

Darrere les medalles, aquesta és la realitat. "Aquests Jocs trencaran l'última barrera per a l'esport femení", deia a Efe Miguel Cardenal, president del Consell d'Esports. L'última, o potser la penúltima, perquè en el món real aquest any molts clubs han desaparegut per problemes econòmics.

stats