TENIS - OPEN DELS ESTATS UNITS

Federer i els nous temps

“El tenis ha canviat. Ara és un joc més de cops que de tàctica. El jugador està disposat a ser més agressiu des del principi per ser el primer a colpejar”, reflexiona Toni Nadal, tiet i entrenador de Rafa Nadal, que, com tots, està obligat a adaptar-se als signes dels temps, els de les noves generacions, centrades més a explotar la potència que les possibilitats de l’estratègia. Estudiar els punts febles del rival ha perdut pes específic; avui interessa colpejar fort i entrenar perquè el percentatge de cops guanyadors sigui superior al dels errors. Segurament, però, un esport no pot reduir-se tant. Sobretot, globalment. Certament els joves que ja són protagonistes del circuit tendeixen a descriure un patró molt similar, però la riquesa del joc resideix, entre altres coses, a trobar elements de sorpresa. Com l’última invenció de Roger Federer.

“No el veus perquè estàs mirant amunt quan fas el servei i després és molt difícil passar-lo”, deia Leo Mayer. El jugador argentí va ser la primera víctima del suís en aquest Open dels Estats Units, i es refereix al moviment ràpid que fa Federer quan el rival executa el segon servei. Avança la seva posició un parell de metres i colpeja poc després que la pilota hagi botat. La intenció és pressionar i rematar el punt a la xarxa. “El vaig veure venir cap endavant i no m’ho explicava”, recorda a Tennistopic Roberto Bautista, el primer que va patir el nou invent de Federer, al Masters 1000 de Cincinnati d’ara fa dues setmanes. “No deixa de sorprendre que ho faci a la velocitat a què es juga actualment, se sent capaç de fer qualsevol cosa”, raona Feliciano López. “No és tant la dificultat, sinó tenir el valor per fer-ho”, afegeix Robredo.

“Si falles és un autèntic ridícul, però si funciona és una gran sensació que vull seguir tenint”, segella Federer, que fins i tot ho ha posat en pràctica (i amb encert) contra Djokovic, el número 1 mundial. “Senzillament és Federer, un jugador increïble”, respon el serbi amb un somriure d’admiració. I és que el suís, que només va cedir quatre jocs a Darcis per passar a setzens de final, és la demostració que el talent sempre hi té alguna cosa a dir.

Més continguts de