Final de Copa, rècord i badalls

BarcelonaEl Barça de Luis Enrique ja porta 29 partits oficials sense perdre. Un gol del camerunès Kaptoum a sis minuts per al final va permetre als blaugranes salvar la ratxa després d’un partit que no s’hauria d’haver jugat si el futbol espanyol fos regit pel seny. Però a Espanya la Copa encara es juga amb partits d’anada i tornada, motiu pel qual el Barça va haver de defensar la ratxa a Mestalla amb suplents i jugadors del B, contra un València que també hauria preferit no haver de jugar sota la mirada acusadora dels seus aficionats.

El Barça ja era a la final de Copa, després del 7-0 de l’anada. Ja havia demostrat amb els titulars qui mana, ara mateix, en el futbol espanyol. Qui és el rei de Copes, qui ha convertit el fet de jugar finals en un costum quotidià. Només quedava defensar la ratxa per superar aquells 28 partits sense perdre del Barça de Guardiola de la temporada 2010/11, en què també un partit de tornada a la Copa sense gaire interès, contra el Betis, va posar punt final a la ratxa de triomfs. El València, gràcies a un gol de Negredo al final de la primera part, també va estar a punt de derrotar el Barça, però els canvis de Luis Enrique van funcionar i Cámara i Kaptoum van crear el gol de l’empat d’un Barça que, això sí, veu trencada la seva tanda de 10 triomfs consecutius en partits oficials. Un mal menor. Una esgarrapada que no fa mal.

En una societat en què poques coses generen molts diners en poc temps, tothom s’entesta a munyir el futbol, la gallina dels ous d’or, per treure’n el màxim rendiment, carregant el calendari d’una forma sorprenent. El Barça, per exemple, acabarà aquest febrer amb 19 partits oficials jugats des que va començar el 2016, un calendari sense descans en què la Copa segueix jugant-se amb un sistema absurd, amb partits d’anada i tornada. A la mateixa hora que Anglaterra, Alemanya i França vivien eliminatòries de Copa emocionants, ja que es juguen a un sol partit, el València i el Barça jugaven un partit de tornada que només serà recordat pel gol de Kaptoum. El primer del camerunès amb el primer equip després d’una jugada creada per Douglas i Cámara. Els protagonistes del gol deixen prou clar quin tipus de partit era.

Luis Enrique havia deixat a Barcelona gairebé tots els titulars, però va fer jugar un equip encara prou equilibrat format pels futbolistes del primer equip que no solen ser titulars. L’excepció era Rakitic, que va ser un corcó i va mantenir el nivell competitiu en un equip en què Sergi Roberto i Samper van deixar detalls interessants. De fet, el duel era un camp de proves per a Luis Enrique, que va apostar per un 3-5-2. Per a Gary Neville, en canvi, era una penitència.

Al Barça, en el fons, li sobrava el partit de tornada després de la carnisseria de l’anada. Jugar la tornada després d’un 7-0 és una broma de mal gust pròpia d’una Copa maltractada a canvi de poder jugar més partits i guanyar més diners. Però Luis Enrique, molt crític durant el primer temps, va ser positiu i va convertir el partit en una oportunitat per donar ritme a suplents i veure en acció algunes propostes que poden ser útils de cara al futur.

Ara, el partit era una espina clavada a la planta dels peus que feia més mal que bé. Un viatge sense sentit cap a València, un partit sense ànima en un estadi on la major part de l’afició valencianista va preferir castigar amb la indiferència els seus jugadors. Les graderies, mig buides, i els espectadors que van entrar, tan endormiscats i absents com un aficionat del rock en un concert de cant gregorià. Només alguns detalls ofensius valencians, ocasionant problemes en un Bartra que va acabar de capità un cop va abandonar el terreny de joc Adriano, van animar una afició que tenia ganes de criticar els seus propis jugadors.

El Barça va ser millor durant bona part del partit, malgrat les proves tàctiques de Luis Enrique i les ocasions fallades de Munir i un Sandor de mirada trista. Tot i això, el València, que també va reservar alguns titulars pensant en el partit contra l’Espanyol, també va crear bastant de perill, combinant bones jugades amb algunes faltes bastant dures. Per sort, cap jugador del Barça va prendre mal.

A la segona part, el Barça va jugar amb foc i es va quedar a un pam de perdre per primer cop des del 3 d’octubre. Però van ser els tres jugadors que van entrar a la segona part els que van crear la jugada de l’empat. La millor manera d’arribar a una final i defensar el rècord entre badalls i silencis.

El Barça, rei de Copes, arriba a la seva 38a final

El Barça va fer bons els pronòstics contra el València i va arribar a la final de Copa, la número 38 de la seva història. El conjunt blaugrana, que també és el vigent campió de la competició, també és el club que més vegades ha guanyat la Copa (27), seguit de l’Athletic Club (23) i del Reial Madrid (19).

Curiosament, el Barça no és l’equip que més vegades ha disputat una final de la Copa del Rei. Aquest honor correspon al Reial Madrid (39), mentre que l’Athletic Club n’ha jugat tantes com el conjunt blaugrana (37).

El més possible és que el Sevilla sigui el rival dels culers a la final. Seria la vuitena final per als andalusos, que fins ara han guanyat la Copa en cinc ocasions. Mai, però, han jugat contra el Barça a la final.