GIRONA

Final dolorós a la temporada dels quatre entrenadors

Per primer cop en 30 anys, el futbol català tindrà un sol equip a Primera

La derrota contra l’Elx del Girona passarà a ser recordada com aquell empat contra el Lugo de Quique Setién del 2015. Ferides a Montilivi que allunyen el somni de tenir el Girona entre els millors clubs d’Europa. L’ascens hauria permès als gironins ser el segon club de Catalunya com a mínim durant una temporada, compartint l’elit amb el Barça per sobre d’un Espanyol que ha jugat ben pocs anys a Segona. Tot just quatre. I d’aquests quatre anys, només en la temporada 62/63 i la 89/90 el Barça va quedar-se sol a Primera, ja que la 1969/70 el va acompanyar el Sabadell i la 1993/94 el Lleida. Però, en lloc de jugar al Camp Nou, el Girona tindrà dos derbis, amb l’Espanyol i el Sabadell, a Segona. És a dir, per primer cop en 30 anys, el Barça es queda sol a Primera, com a únic club català.

Ha sigut la temporada més llarga i la més complicada, en un curs més llarg que un dia sense pa, pel format del calendari, el play-off, l’aturada per la pandèmia, el cas Fuenlabrada i els canvis a la banqueta d’un Girona que, malgrat tot, gairebé ha aconseguit l’ascens incomplint una de les normes no escrites del futbol, la que diu que per anar lluny cal tenir paciència amb els treballadors. Però, escarmentat pel que va passar l’any del descens, el director esportiu, Quique Cárcel, ha canviat tres cops de tècnic. Cada cop que els resultats, especialment lluny de Montilivi, on l’equip mai ha aconseguit rendir, no eren els esperats, s’apostava per un nou entrenador per intentar treure el millor d’una plantilla tan bona que gairebé s’ha convertit en la primera de la història a pujar a Primera malgrat haver tingut quatre entrenadors diferents.

Unzué i Moreno, el breu

El primer va ser un Juan Carlos Unzué que va ser acomiadat després de caure al camp de l’Oviedo, a l’octubre. L’exporter havia sumat 16 punts en 12 jornades, i, després de dues derrotes consecutives, la directiva en va tenir prou, veient l’equip a la meitat de la taula, fora de play-off. En el seu lloc es va apostar per Juan Carlos Moreno, que va arribar acompanyat de Chicho Pèlach sabent que era un tècnic interí. És a dir, que no tenia garantida la continuïtat. I així va ser, ja que va durar una setmana. Després d’un trist empat sense gols amb l’Alcorcón, es va accelerar el fitxatge de Pep Lluís Martí, amb qui l’equip va consolidar-se en zona de play-off. Però després de l’aturada pel covid-19, quan semblava que l’ascens directe encara era possible, els mals resultats van condemnar l’entrenador balear, que en 23 partits va aconseguir nou victòries, vuit empats i sis derrotes.

L’última bala va ser Francisco, un tècnic que Quique Cárcel ja havia volgut fitxar en el passat. Però l’extècnic de l’Almeria i l’Osca tampoc ha aconseguit el seu objectiu, topant amb un Elx que va estar a un pas de quedar fora del play-off i que finalment ha pujat carregant-se dos dels favorits pel camí, el Saragossa i el Girona. Cap dels quatre tècnics ha aconseguit treure el millor d’una plantilla de Primera que no ha aconseguit l’objectiu per al qual treballava tot el club. Ara Quique Cárcel haurà de decidir en qui confia per tornar a la feina, amb el cor trencat, en poques setmanes.