CICLISME

Froome encara el judici esportiu camí del seu cinquè Tour

Absolt del cas de dopatge, busca la seva quarta gran volta consecutiva

Pocs esdeveniments esportius són tan icònics com el Tour de França, que obre la 105a edició al bell paratge de Noirmoutier-en-l’Île (Vendée). La cursa ciclista francesa, que sembla feta per crear dominadors que marquen èpoques per després sotmetre’s al judici de la història, comença una edició en què, si Chris Froome aconsegueix la cinquena victòria, passarà a ser un d’aquests protagonistes clau. Un nou triomf (ja l’ha aconseguit en les edicions del 2013, 2015, 2016 i 2017) igualaria la xifra rècord d’Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain que només va superar un Lance Armstrong a qui després la història va esborrar un cop confirmat el seu dopatge sistemàtic.

Abans del repte esportiu, el britànic ha hagut de superar-ne un d’administratiu etern: la resolució del seu “resultat advers” -així el defineix l’Agència Mundial Antidopatge- per salbutamol, el popularment conegut com a Ventolín. Un procés en què s’assegura que la defensa de Froome va necessitar un dossier de més de 8.000 fulls (entregats a l’AMA a principis de juny) per provar que el seu test a la Vuelta del setembre passat, que doblava l’índex permès, era conseqüència d’un “ús terapèutic” de la substància com a asmàtic. Una victòria als despatxos davant els grans estaments internacionals, molts dels quals necessitats de reaccions fermes per recuperar la credibilitat perduda, que dona fe del poder aconseguit pel britànic i el seu equip, Team Sky (vencedor de cinc dels últims sis Tours), que tornarà a ser la referència a la carretera.

Froome, amb 33 anys, és l’home a batre. Si l’any passat arribava al Tour amb dubtes, per primer cop sense victòries en tota la temporada, i va aconseguir la seva cursa més freda i ajustada, enguany arriba amb la inèrcia positiva del seu triomf al Giro d’Itàlia, incloent-hi una memorable escapada dolomítica en solitari de 80 quilòmetres camí de Bardonecchia, que demostra els recursos que ha anat adquirint. Una inèrcia que pot tenir una altra cara traïdora: la del cansament, perquè disputa la seva quarta gran volta consecutiva, totes amb victòria. L’últim precedent d’aquest encadenament de grans competicions va portar el colombià Nairo Quintana a acabar esgotat el Tour en 12è lloc després de tres podis consecutius.

Un cop més, Froome portarà un equip de garanties per controlar la cursa, tot i la reducció de nou a vuit corredors per a cada un dels 22 equips participants. Davant seu tindrà diverses alternatives, liderades pel podi de l’any passat (Rigoberto Urán i l’esperança francesa Romain Bardet), i sobretot per corredors que saben què és guanyar grans voltes: el ja veterà Vincenzo Nibali, que sempre apareix per marcar el desenvolupament de la cursa en els grans escenaris amb la seva valentia, el campió del món de contrarellotge Tom Dumoulin, amb qui tantes ganes hi havia de veure un duel amb Froome i es va viure per primer cop al Giro, amb triomf del britànic, i un Quintana que compartirà responsabilitat a l’equip Movistar Team amb l’imprevisible basc Mikel Landa i l’incombustible Alejandro Valverde, demostrant ser el conjunt que més capacitat tindrà de plantar cara a Team Sky a les etapes de muntanya.

A l’ombra del trident de l’equip navarrès hi haurà l’únic català participant: el debutant Marc Soler, la gran esperança estatal, disputarà la seva segona gran volta després d’aconseguir guanyar una cursa de primer nivell mundial com la París-Niça al març (recorden els nostàlgics, amb 24 anys, seguint els passos de Miguel Indurain). Discret però ambiciós, el vilanoví podrà descobrir sense pressió la cursa en què està destinat a destacar; i si es manté regular i no s’ha de sacrificar totalment per les opcions d’alguns dels seus líders, pot aspirar a lluitar pel mallot blanc de millor jove en un Tour que torna a tenir poques contrarellotges i que combinarà les clàssiques etapes d’alta muntanya (tres arribades en altura) amb un intent de buscar nous formats d’espectacle. I és que enguany es disputarà l’etapa en línia més curta de la història de la cursa, amb tan sols 65 quilòmetres; això sí, sense cap metre pla, amb l’ascens a tres ports pirinencs.

Més continguts de