LondresEl cercle s'ha tancat. Fa 19 anys el Barça va guanyar la primera Lliga de Campions de la seva història gràcies a un gol en la pròrroga de Ronald Koeman. No va ser el millor partit de món. El pes de la història pesava a sobre aquells jugadors vestits de taronja.
Dinou anys després, el Barça va aixecar la seva quarta Lliga de Campions al mateix lloc on s'havia aconseguit la primera. Però tot ha canviat. L'estadi i l'absència de patiments. En una nit màgica, el Barça va firmar una de les seves millors actuacions i va escombrar l'únic equip que fins ahir tenia arguments per intentar debatre als culeres la supremacia en el futbol europeu al segle XXI.
El Barça, que esdevé el primer club que guanya tres Lligues de Campions aquest segle (les tres en els últims cinc anys), va elevar el seu futbol fins al cel. El gol de l'empat de Rooney no va deixar de ser una anècdota, ja que la superiotat va ser absolutament insultant. Els homes de Guardiola van xutar més de vint cops. El United, tres.
I això malgrat que els primers minuts van remetre inevitablement a Roma. El United, pletòric físicament, va sortir a la gespa d'un estadi on sol jugar cada temporada amb el cap ben alt. Ferguson va ser valent i va apostar pel 4-4-2 amb què els red devils havien jugat els seus millors partits aquesta temporada. Amb Giggs al costat de Carrick i Rooney i el Chicharito en atac. Imperial, el United va jugar 10 minuts fantàstics en què el Barça no va veure la pilota. El va tancar, va pressionar i va xutar algun cop. Més o menys com a Roma.
El Barça té mil virtuts, però sempre surt una mica desorientat en les finals. A l'equip li va costar entrar en joc, però quan la maquinària es va posar en marxa el United va esvair-se. Guardiola havia insistit en la prèvia en la necessitat de buscar la victòria, de manera que va convertir la final en una declaració d'intencions. Amb set homes de La Masia sobre la gespa -Puyol finalment no va poder jugar i Guardiola va apostar per Abidal al lateral-, el Barça va recordar en cada jugada que no es pot dubtar d'aquesta feina honesta. Després de tot el soroll de les semifinals, de les acusacions i mentides, l'equip va retrobar les millors sensacions fent volar la pilota per la gespa. Una gespa espectacular en un estadi meravellós. Un temple del futbol, ideal per a la pràctica del futbol, aquest esport que el Barça ha elevat a la categoria d'art. Futbol d'autor meravellós, amb tots i cadascun dels jugadors que van tenir minuts en una feina meravellossa. Mascherano, l'heroi silenciós, amb Piqué a la defensa. Abidal, que va gaudir com un nen de la seva primera final de la Lliga de campoions dos mesos després de saber que tenia un tumor. Alves convertit en un corcó en atac, Busquets que ho va donar tot i Xavi i Iniesta que van monopolitzar la pilota amb una actuació prodigiosa. I en atac, tres homes que van tastar el gust del gol. Per a Villa va ser especialment dolç, ja que havia deixat el València precisament per això. Per guanyar la Lliga de Campions.
Després de l'ensurt incial, el Barça va fer seva la pilota amb un partit molt intel·ligent. Aprofitant que Carrick era l'únic home de contenció al mig del camp, Iniesta i Messi van moure's una vegada i una altra entre línies. Villa, que no parava quiet, ajudava a fixar una parella de centrals, Vidic i Ferdinand, que van evitar que el seu equip no rebés més gols. Ambdós van ser dels únics jugadors dels red devils que es van salvar, juntament amb Rooney, autor del gol que va empatar el de Pedro.
Empat en fora de joc
El gol del canari va sintetitzar la primera part. El Barça va tancar el United movent la pilota contínuament entre ombres vestides de blanc. Els homes d'Alex Ferguson deixaven massa espais, i Xavi ho va aprofitar amb una passada prodigiosa a Pedro, que canviat de banda va desorientar la defensa anglesa per batre Van der Sar pel pal curt. Un gol que va ser neutralitzat pel de Rooney. El davanter de Liverpool va aprofitar una pèrdua en la sortida de pilota per construir dues parets i fer un gol preciós. Preciós però il·legal, ja que Giggs estava en fora de joc per poc. El United utilitza els errors del rival i necessita poc per marcar. El Barça, en canvi, es fabrica els seus gols a base de tocar la pilota i afegir-hi un bri de màgia. Que el partit anés empatat al descans només podia ser una situació temporal destinada a ser oblidada.
Perquè el segon temps va ser meravellós fins que Villa va fer el 3 a 1. Després del fabulós xut de l'asturià, el partit va decaure. El United va recuperar la pilota sense saber què fer per arribar a Valdés. El Barça, cansat després d'una temporada sense fi en què alguns jugadors han disputat 60 partits, es va limitar a defensar el resultat còmodament. La feina estava feta.
Com si el gol de Rooney no hagués pujat al marcador, el Barça va seguir a la seva. Constant i brillant. Com un escultor que per crear es deixa l'esquena al seu taller durant hores i hores. Tancant el United en una gàbia construïda amb tocs de pilota, el joc del Barça es va convertir en art. La teoria que Guardiola desgrana a les rodes de premsa era la visió de joc de Xavi i la intel·ligència d'un Iniesta deliciós. Messi, però, s'enduia més mirades amb curses elèctriques i moviments de maluc que deixaven quiets com estaquirots els rivals. Amb ganes de ser protagonista, Messi va fer gran l'equip i va encarregar-se de marcar el segon gol amb un xut intel·ligent que va agafar Van der Sar per sorpresa. Tot ràbia, l'argentí va celebrar el gol xutant un micròfon. Després d'una temporada llarga en què no ha deixat de rebre cops als turmells, va alliberar tota la pressió amb el seu segon gol en una final. Sempre a Van der Sar. El 2009, de cap. El 2011, amb un xut sec que venia a certificar el que tothom sabia a l'estadi al descans. Que seria un jugador del Barça qui aixecaria la Copa. Villa, amb un xut meravellós a l'escaire, va escriure la sentència del partit i el va celebrar com un foll. Feia anys que somiava poder guanyar aquesta copa. I el de Tuilla ja la té. Amb el seu gol es va acabar la final. Algun xut llunyà del United. Alguna falta anglesa. Detalls en espera del final.
En 19 anys, el Barça ha canviat tant que ara ja no li cal patir com a París per guanyar finals. Si Guardiola deia que calia jugar encara millor que el 2009, els seus homes, bons alumnes, li van fer cas. En un partit immortal, el Barça va certificar la seva maduresa, la seva supremacia a Europa. Ahir tot el món va veure com un equip amb set jugadors que quan eren menors d'edat eren a La Masia passaven per sobre d'un Manchester United que simbolitza la força dels diners.
La quarta Lliga de Campions, la tercera d'aquest segle i la segona amb Guardiola, tanca un cercle que va començar el 1992 a Wembley. Amb el cercle tancat, comença una era. Perquè la feina continua.
