Futbol més enllà de la FIFA

BarcelonaAmb un pressupost de més de 8.000 milions d’euros, Rússia acollirà ben aviat el Mundial de futbol que organitza la FIFA. A Londres, a 2.500 quilòmetres de distància de Moscou, quinze dies abans del partit inaugural de la competició es va posar en marxa una altra Copa del Món, la de les seleccions sense país que organitza la Confederació d’Associacions de Futbol Independents, més coneguda com a Conifa. Es tracta d’un ens que aglutina equips nacionals no reconeguts per la institució que presideix Gianni Infantino i s’ha convertit en un refugi per a tots aquells territoris que no tenen l’aprovació de la FIFA per competir oficialment. La Conifa és un dels oasis futbolístics que reivindiquen la identitat de les persones a través de la pilota sense restriccions polítiques ni geogràfiques. N’hi ha d’altres que també ho fan.

Els Jocs Insulars, pioners

Illes i arxipèlags que juguen entre ells des del 1985

El futbol més enllà de la FIFA és desconegut, però fa temps que es juga. Amb la voluntat d’explicar al món la seva existència, l’any 1985 un conjunt d’illes i arxipèlags van engendrar els Island Games, uns Jocs Olímpics insulars que se celebren cada dos anys. És un certamen multidisciplinari -el futbol és un dels catorze esports en concurs des de 1989- en què participen seleccions com Groenlàndia, illes Fèroe, Malvines, Bermudes, Menorca o l’illa de Mann, un petit illot del mar d’Irlanda que va ser la seu de la primera edició d’aquests singulars Jocs.

“És una competició molt especial per a tothom. La nostra selecció és amateur i, durant els dies que hi participem, ens sentim professionals. Si no fos pels Jocs Insulars, seria impossible que nosaltres representéssim internacionalment la nostra illa”, reconeix Biel Llabrés, seleccionador de Menorca. El conjunt nacional que dirigeix Llabrés es va quedar a les portes de la final l’any 2015 però va acabar penjant-se la medalla de bronze, el seu sostre històric als Island Games, dominats tradicionalment per territoris com Guernsey i Jersey, que són dues dependències de la Corona Britànica. “Bona part dels equips fan un futbol molt anglès, molt físic. Tanmateix, els nostres rivals admiren que nosaltres juguem la pilota per terra i oferim un estil de joc atractiu”, conclou el tècnic menorquí.

NF-Board, l’antecessor

Nacions sense estat en una federació nascuda en una cerveseria

“Com que de petit m’agradava la geografia i el futbol, vaig començar a fixar-me i a escriure sobre seleccions no reconegudes. I, gràcies a això, el 2003 em va trucar un francès per crear una organització per a equips nacionals fora de la FIFA”, explica l’argentí Gonzalo Parada en relació als seus orígens a l’extinta NF-Board (Nouvelle Fédération-Board), la primera confederació futbolística aliena al màxim organisme internacional de l’esport rei.

La NF-Board, també coneguda com a Non-FIFA Board, es va constituir el 2003 a À la Mort Subite, un bar tradicional de cervesa de Brussel·les, i va morir el 2013 per “falta de finançament”, segons explica Parada. Durant els seus deu anys de vida va organitzar cinc Mundials VIVA i va acollir més de 50 membres. Txetxènia, el Tibet -la Xina va vetar alguns dels seus partits-, Mònaco, Darfur o una selecció de refugiats de guerra del Sudan van ser alguns dels equips nacionals afiliats a aquesta associació internacional paral·lela a la FIFA.

L’últim Mundial VIVA es va disputar al Kurdistan iraquià el 2012 i el va guanyar la selecció amfitriona, un conjunt carregat de simbolisme polític com molts dels que competien a la NF-Board i encara ho fan a la Conifa. És un cas diferent del de Padània, una nació fictícia del nord d’Itàlia concebuda per la xenòfoba Lliga Nord, que va aixecar tres Mundials VIVA consecutius. “Aquell equip nacional (2007-2012) va ser instituït per membres de la Lliga Nord per difondre el nom de la regió més enllà de la política”, admet Marco Marramao, actual portaveu de la Padania Football Association. “Vam refundar la selecció i nosaltres ja no tenim cap relació amb el partit”, diu Marramao.

CSANF, una Conmebol

Nacions, illes i tribus americanes unides per una pilota

Gonzalo Parada va participar en el naixement de la NF-Board però se’n va desvincular per formar el Consell Sud-americà de Noves Federacions. “Era el representant a Llatinoamèrica de la NF-Board. Ens subestimaven i el 2007 vaig crear el CSANF, un organisme regional del futbol fora de la FIFA, com una Conmebol de seleccions sense reconeixement”, declara aquest dissenyador gràfic de Buenos Aires. El seu objectiu era crear un espai d’intercanvi esportiu i cultural per a territoris i comunitats sense consentiment oficial per competir. Onze anys després encara continua en actiu.

El 2010 es va disputar el Trofeu CSNAF entre Juan Fernández, un arxipèlag ubicat al Pacífic que pertany a Xile, i Aimara, un poble originari d’Amèrica del Sud que té els seus habitants repartits entre Bolívia, el Perú i Xile. A més d’aquests dos conjunts nacionals, al CSNAF també hi estan afiliades seleccions com les de l’illa de Pasqua, el poble maputxe o l’Esperanto, un equip format per futbolistes que parlen l’esperanto. Els seus jugadors són de races i orígens diferents però comparteixen l’estima i el coneixement d’aquest idioma artificial.

“Representem una identitat cultural. Els que gaudim i ens relacionem amb el món a través de l’esperanto potser tenim més en comú amb els nostres aficionats que no pas un futbolista multimilionari que emigra i només juga al seu país quan hi ha jornades internacionals”, exposa amb orgull Jorge Montanari, fundador i secretari general d’aquesta curiosa selecció. Ho remata amb una anècdota sobre el debut internacional de l’Esperanto: “Com que anàvem escassos d’efectius, vam completar la primera convocatòria amb argentins no esperantistes i els vam fer classe de llengua abans de jugar”.

Conifa, el germà pobre

La nova vida d’un projecte que dona veu a nacions sense estat

De les cendres de la NF-Board va néixer la Conifa, que avui dia dona aixopluc a 47 seleccions excloses de l’elit competitiva. “Volem que cada persona que juga a futbol tingui l’oportunitat de competir sota la bandera que la representa”, manifesta Sascha Düerkop, un matemàtic i científic alemany que col·lecciona samarretes d’equips nacionals. Ell és el secretari general de la Conifa, el germà pobre de la FIFA, que té un pressupost anual inferior als 50.000 euros. Bona part dels diners provenen dels 500 euros que paguen cada any els seus membres i, només amb això, n’ha tingut prou per posar en marxa el seu tercer Mundial. Aquesta vegada van participar-hi representants dels cinc continents, una fita històrica per a l’ens organitzador, amb triomf a la final de la selecció de la Transcarpàcia (una regió d’Ucraïna amb una forta presència d’hongaresos), que va derrotar la República Turca de Xipre del Nord.

La majoria de membres formen part de la Conifa per tenir visibilitat. És el cas d’Occitània, que no ha jugat el Mundial 2018 per falta de finançament. “Hi ha molta gent que només ens coneix per les poesies i les cançons de trobadors, i no sap que l’occità encara es parla”, apunta Boris Massaré, el futbolista que ha portat més cops la samarreta de la seva selecció. A Londres tampoc va ser-hi l’equip nacional dels rohingyes, forjat a Malàisia per membres d’aquesta minoria apàtrida perseguida a Birmània que juguen per reclamar la seva llibertat i sobirania. Matabelelàndia, una zona de Zimbàbue massacrada durant anys pel seu propi estat, i Cabília, una regió històrica d’Algèria on tenen arrels Zidane i Benzema, es van pagar el seu viatge per micromecenatge. Totes dues seleccions van haver de fer molts quilòmetres per jugar el Mundial Conifa, però ni de bon tros tants com l’equip nacional de Tuvalu, a la Polinèsia (Oceania). Seleccions nacionals com l’illa de Mann, el Tibet, l’Esperanto o Occitània reivindiquen la seva identitat a través de la pilota i ensenyen que més enllà de la FIFA també es juga a futbol, encara que no hi hagi càmeres per gravar-ho.