27/04/2015

Garitano, Guardiola, Espanya

2 min

Hi ha un experiment entretingut. Els proposo capbussar-se en l’arxiu sonor d’emissores com Catalunya Ràdio i que recuperin les conferències de premsa postpartit d’entrenadors de parla catalana com Rexach i Serra Ferrer. Notaran una sensació estranya en sentir els periodistes catalans preguntant en castellà a l’entrenador en atenció a la premsa local en els desplaçaments. El país ha canviat, el periodisme també, i el Barça ha patit una revolució que gairebé no el reconeix ningú dels que van viure èpoques anteriors.

Com en totes les transformacions ha d’aparèixer un individu que forci el canvi. En aquest cas, ja em perdonaran, torna a tocar referir-se a Guardiola. Des del 2008 Guardiola i el Barça van introduir el català desacomplexadament en les seves intervencions públiques. D’ençà d’uns anys enrere, el club ja feia servir la seva força per incloure la llengua pròpia del país en les traduccions simultànies de jugadors catalans en rodes de premsa de competicions UEFA, i en els missatges de megafonia a l’afició rival en camp contrari. El 2008 Guardiola va reblar el clau i va donar carta de naturalesa al que hauria de ser normal. S’expressava en la llengua en què se li preguntava. De manera que el vam sentir expressar-se en anglès, italià, castellà i català sense problemes. Bé, els pocs que es van produir (seria molt injust generalitzar) van ser amb el català a Espanya. Un dia de la primera temporada, a Huelva, algú amb poca cultura va protestar airadament i el Pep va traslladar les preguntes en català al final de la roda de premsa i no al principi.

Guardiola no es va haver d’aixecar mai d’una cadira com Garitano, el sofert entrenador de l’Eibar, víctima de dos maleducats. Però Raül Agné, un home de Mequinensa que el 2011 entrenava el Girona, sí que va deixar de parlar en un postpartit a Osca. Un detall més d’aquests últims anys. En la semifinal de Champions del 2011 el Barça se les va tenir amb el Madrid a tots els nivells. Estem parlant del partit del “puto amo”. Aquell dia algú gens sospitós d’independentista com el directiu Toni Freixa va abraçar per uns moments l’estelada després de negociar amb el Madrid i la UEFA que els missatges a l’afició blaugrana al Bernabéu es fessin en la llengua de Ramon Llull. El Madrid va complir al principi. Va incomplir al final.

El Barça ens avergonyeix massa sovint. Però, gairebé sense adonar-nos-en, també és una eina potentíssima per avançar. No és estrany que en els temps que corren hi hagi algú interessat a neutralitzar-lo.

stats