MOTOR - DAKAR

Gerard Farrés: “Si algun dia canvio, que em donin una bufetada amb la mà oberta”

Entrevista al pilot de l’HIMOINSA Racing Team, tercer classificat al Dakar 2017

Gerard Farrés (Manresa, 24 de març del 1979) ha aconseguit acabar el Dakar en la tercera posició. Després de deu participacions, per fi li arriba la recompensa en forma de resultat. La fita és important per ella mateixa, però encara té més valor pel fet que el català ha competit amb una moto KTM no oficial.

Ja té clar on col·locarà el trofeu que li han donat com a tercer classificat?

Jo visc en un pis i m’agrada tenir els trofeus importants a la vista, així que crec que estarà al menjador, perquè tothom el pugui veure, sobretot per l’esforç que hem hagut de fer.

No només és el seu esforç, que és el que es veu. També s’esforça la família perquè vostè vagi al Dakar?

Quan un guanya coses, al darrere hi ha una família. A mi m’animen a aconseguir aquest repte. Jo estic molt fora de casa i es fa molt dur. Si arribes a casa i et fan bona cara, tot és molt més fàcil. Pensa que a mi ningú m’ha regalat res, tinc uns pares normals, treballadors. I en aquest món de les motos, o tens molts bitllets o és complicat. I m’agrada perquè no és el nostre cas. Jo he tingut sort que les federacions em van ajudar a l’inici i gràcies a ells i a espònsors he pogut anar creixent fins ara.

Només vostè sap el que costa arribar fins aquí.

Vaig començar de ben avall. Primer amb un equip privat, després com a motxiller de Marc Coma i de Chaleco López. Després, de nou amb equips privats que de cop em rescindien el contracte i em quedava penjat. I ara fa dos anys vaig poder anar a Honda, com a motxiller de Joan Barreda. I a la vegada, em va sorgir la possibilitat d’Himoinsa, que no els coneixia de res. Quan vaig arribar a casa, amb la meva dona, vam valorar-ho. “Gerard, els diners o la felicitat?”, va ser la pregunta. “La felicitat, està clar”. Volia sentir-me viu, no fer de motxiller de nou. I acabar tercer demostra que la decisió va ser l’encertada.

Si ha acabat tercer amb una moto no oficial, què podria fer amb una d’oficial?

Quedaria com un fantasma dir que amb una moto oficial guanyaria. Amb una moto oficial pots conduir més tranquil. Seria un somni lluitar en igualtat de condicions, però per tenir una moto oficial cal anar a un equip oficial, i jo per a l’any vinent tinc contracte amb Himoinsa i el que no faré és deixar aquest equip quan són els que m’han fet pujar.

Què se sent quan s’acaba tercer?

Tela, eh? Vaig arribar a meta, em vaig abraçar amb el meu rival, l’Adrien [Van Beveren] i els dos ens vam posar a plorar. Jo l’únic que recordava eren tots els anys de sacrifici.

El podi canvia alguna cosa?

Només em fa veure que la decisió que vaig prendre era l’encertada. Un premi a l’esforç. Canvia perquè tinc més ofertes d’altres equips i més entrevistes... però a mi això no em canvia com a persona. Si algun dia canvio, que algú em doni una bufetada amb la mà oberta! Em considero una persona humil i treballadora, i així seguiré. No m’agrada la gent que perd la humilitat quan aconsegueix alguna cosa o té més diners.

El fet que hagi sigut un Dakar més dur a nivell de navegació l’ha beneficiat?

Tenim més experiència, però amb els anys he hagut de millorar molt, perquè soc una persona molt nerviosa i per prendre decisions de navegació cal molta calma i molta tranquil·litat. Durant aquests anys he fet molta navegació i molt ioga.

Al Dakar hi ha temps per fer ioga?

En faig! Al vespre, cinc minuts. No em veu ningú, no em planto allà al mig com un pi [riu], ho faig quan estic estirat al llit i és una manera de tenir un moment meu, de relaxació. Les dones com la Laia Sanz i la Rosa Romero tenen aquella pau interior que va molt bé per prendre decisions, a diferència dels homes, que tenim aquell nervi.

Què cal fer per no perdre’s, confiar en el teu instint?

És molt important confiar en les teves decisions. Aquest any ha sigut molt complicat, no hi ha ningú que no s’hagi perdut com a mínim un cop. Jo entreno molt amb psicòlegs, que m’entrenen per saber què fer si em perdo. Ells t’ensenyen rutines i et diuen que et perdràs, que segurament cauràs i potser es trencarà la moto. I t’ensenyen a reaccionar, a saber què cal fer en aquell moment.

Què té el Dakar, que enganxa tant?

Hi anem perquè som tan masoquistes que anem a superar-nos. Jo he plorat molt, de ràbia i d’alegria. Però cada any t’emportes alguna cosa preciosa a nivell personal. A l’Amèrica del Sud, els aficionats t’ajuden molt, és acollonant! Aquella gent no té res i t’ho dona tot. Tot això m’aporta molt més que haver acabat tercer.

Més continguts de