El gironí que va aturar tots els xuts del Madrid

BanyolesEl 20 d'agost del 1977, el Madrid posava els peus a Montilivi per primer cop en la seva història. Els blancs, dirigits per Antonio Ruiz per l'absència del iugoslau Miljan Miljanic, aterraven amb diverses de les primeres espases que, a finals de curs, aixecarien el títol de Lliga. Homes com Sol, San José, Benito, Stielike i el golejador Santillana corrien per un estadi inaugurat set anys abans i que va batre tots els registres, segons les cròniques de l'època, congregant 20.000 espectadors i recaptant uns 3 milions de pessetes. En l'estrena del Trofeu Immortal, tots els xuts d'aquelles figures van ser rebutjats, una vegada i una altra, per un banyolí amb una projecció extraordinària. Un home acostumat a no aparèixer a la fotografia. A no copar portades. A guardar silenci mentre intentava fer-se un lloc en l'elit del futbol. "Vist amb el pas del temps, potser hauria d'haver actuat diferent, malgrat que no vaig perdre mai l'esperança de jugar", diu el Miquel Duran (Camós, Girona, 1957), que aquell vespre obligava el conjunt madrileny a aliar-se amb els onze metres després que el Girona, immers a la Segona B, aguantés el 0-0 del xiulet inicial. "Sempre fa gràcia ser conscient que vam tractar de tu a tu tot un Reial Madrid, ple de jugadors internacionals de renom. Tothom em recorda com el gran heroi però crec que és excessiu."

Format al Banyoles, va cremar etapes a un ritme vertiginós que va fer que arribés a la selecció espanyola juvenil i cridés l'atenció d'un Espanyol que no va dubtar a picar-li l'ullet. La història, però, podia haver estat molt diferent. "Va ser un cas molt polèmic. El Banyoles i el Girona tenien un acord per als jugadors que sobresortien, però tot es va embolicar. Sense haver sortit mai del poble, em vaig trobar en un avió viatjant a Sevilla perquè el Betis m'havia seduït". Només un canvi de residència per motius laborals li permetria marxar lluny de casa. "Feta la llei, feta la trampa. Van fer constar que treballava en una empresa d'un dels seus directius i el Banyoles em va declarar en rebel·lia. Inclús vaig entrar als salesians però, quan vaig tornar perquè el meu pare em firmés la fitxa, va aparèixer el Barça", admet, en el darrer gir d'una rocambolesca operació. "El dia que Cruyff marca aquell gol tan famós davant l'Atlètic, era a l'estadi negociant el fitxatge. Em volien per al juvenil i, de sobte, l'endemà, l'Espanyol presenta una oferta que em permetia jugar amb l'amateur i entrenar amb el primer equip. No m'ho vaig pensar més". A pocs dies de fer els 17 anys, omplia les maletes d'il·lusió i iniciava un trajecte a Sarrià que duraria prop de 14 anys (1974-1987), tres dels quals viscuts –a préstec– a Montilivi. "El Girona era un equip referent, tal com passa ara. Va ser un repte majúscul. Allà va començar la meva carrera professional, coincidint amb l'edat en què més s'aprèn. Formar part d'aquest club sempre m'ha proporcionat un gran plaer". Les condicions, però, no tenien res a veure amb les actuals. "Recordo d'una manera desagradable les dificultats per aturar els xuts. En aquella època, amb el fred i la humitat que sentíem als hiverns, jugava amb guants de llana. Blocar qualsevol pilota era gairebé un miracle. Estàvem deixats de la mà de Déu. El sol fet d'esquinçar una samarreta ja era un problema", explica.

"Sarrià estarà sempre entre nosaltres"

Amb una desena de partits com a bagatge entre Lliga, Copa i Copa de la Lliga durant nou temporades, Urruti, Custers i N'Kono el van relegar a l'ombra de Sarrià. "Eren tan bons que no em van ni deixar mostrar la vàlua". El debut, a Huelva, va comportar un afegit que donava per perdut. "Al contracte hi havia una prima addicional per jugar a Primera, parlem de 200.000 pessetes (uns 1.200 euros). Arribàvem a la darrera jornada i seguia a la banqueta. Ja no comptava amb aquells diners malgrat que els necessitava". Una acció fortuïta ho va capgirar tot. "L'Urruti es va lesionar a la primera meitat i vaig cobrar de miracle [riu]. Quan en vam parlar, després del partit, em deia que era boig. Si ho hagués sabut m'hauria donat un cop de mà molt abans", comenta, en un to divertit.

Dels diversos tècnics que el van dirigir, en destaca un per sobre de la resta. "Clemente era un fenomen a qui li anava molt la marxa però que, dins del vestuari, tractava a tothom igual. Ens fotografiava els partits abans de jugar-los. Els idealitzava. Només teníem que portar-ho a la pràctica". El tercer lloc obtingut en el seu últim any els va donar accés a l'enyorada Copa de la UEFA perduda a Leverkusen. El Miquel s'ho mirava des de la distància. Per a ell, les nits màgiques a Sarrià s'havien acabat. "Vam tenir la fortuna de viure instants que estaran sempre entre nosaltres, era el nostre temple. Però necessitava tornar a casa, deixar de fer tombs i estar amb la família i els amics". 40 anys després del primer cop, no es perdrà el retorn dels blancs a Montilivi. "Hauria de dir que guanyarem però, honestament, signo repetir aquell empat. Si pogués situar-me sota els pals, ja seria fantàstic", conclou, amb la felicitat de qui conserva uns records inesborrables.