El Girona fa una exhibició de personalitat i continua somiant (1-1)

MontiliviPocs recorden l'última vegada que el Girona es va plantar als vuitens de final de la Copa, el sostre a la competició, l'any 1949. Set dècades després, el club gironí passa per la millor època de la seva vida i continua viu en el somni d'arribar als quarts, perquè ha posat contra les cordes i ha merescut molt més contra l'Atlètic (1-1), salvat per una genialitat de Griezmann al principi d'un partit que Lozano ha igualat. L'eliminatòria es decidirà la setmana que ve al Wanda Metropolitano.

El Girona ha tingut una cita amb la història i, com qualsevol persona que vol fer bona impressió a la primera trobada, s'ha presentat amb les millors intencions i sent el màxim de reconeixible possible. Tampoc podia anar vestit de gala, conscient que no es pot donar tot el primer dia i que la gran prioritat és la Lliga. Sense res a perdre, si s'havia d'arriscar ja arriscaria a la tornada. I ho farà. La temporada és llarga i no es poden esgotar els recursos de cop. Eusebio, que ho té ben present, ha repartit minuts i ha fet protagonistes homes com Alcalá, Lozano i Doumbia. També ha tornat Muniesa, que no jugava des del novembre, i ha repetit un fabulós Valery al carril esquerre –Ramalho ha jugat al dret–. La presència del Peralada s'ha eixamplat amb el debut de Paik, que s'ha vestit per primera vegada de blanc-i-vermell en partit oficial. El coreà s'ha mostrat participatiu, caient a les bandes quan calia i ensenyant la seva qualitat tècnica.

Al costat de Douglas i Aleix, el mig del camp ha estat el més semblant al que vol posar en pràctica Eusebio en un futur: jugadors de toc amb una idea de futbol basada en el domini gràcies a la possessió i no a la rauxa. De moment la personalitat segueix donant millors resultats que la tècnica. Simeone, que no es fia ni un pèl del Girona perquè no l'ha pogut derrotar mai, ha escollit el camí contrari: alinear els seus millors homes, al preu que sigui. Tot i que Stuani no ha jugat, els centrals han estat Godín i Giménez. Sense Pere Pons i Granell al davant, Saúl, Koke, Rodri i Lemar han monopolitzat el mig del camp. I, per posar-hi la cirereta, també ha jugat Griezmann. Els gironins ho poden considerar un honor, perquè alguna cosa deuen haver fet bé que se'ls tingui tant en compte.

Excel·lència competitiva

I avui també han excel·lit competint, com era natural, perquè va amb el seu gen. Ningú sap com s'ho fan, però sempre treuen forces d'on sembla que no n'hi ha. Ni el matiner gol de Griezmann, amb un obús des de la frontal de l'àrea que ha picat al travesser abans d'entrar, ni la superioritat futbolística, amb parcials de domini madrileny, els ha espantat. De fet, Lozano ha estat a punt de marcar en la jugada prèvia al 0-1, però s'ha adormit davant d'Adán i el seu xut ha estat fluixíssim. L'hondureny ha fet una primera meitat escandalosa, participant activament i reivindicant una oportunitat que avui ha aprofitat. L'Atlètic, excepte el gol, no ha fet res més; perquè l'allau del Girona ha estat important. Especialment pel costat de Valery, que ha tornat a transmetre les seves ganes de menjar-se el món.

Lozano, amb un magnífic xut a l'escaire en què Adán podria haver fet més, ha empatat a la mitja hora i ha augmentat els decibels de Montilivi, que es fregava els ulls veient com els de Simeone ho tornaven a passar malament. Fins i tot Lozano ha tingut el segon, però el porter madrileny ha tret una mà providencial.

Simeone, molt emprenyat i sense entendre què estava fent malament si ho estava fent tot per guanyar, ha substituït el jove Montero per Correa. L'Atlètic, obligat pel pes de la seva samarreta, ha empès fins gairebé ofegar, amb dues ocasions molt clares, de Kalinic. Però el Girona ha fet dels contraatacs la seva virtut. I només Adán sap com ha desviat un llançament de Doumbia des de l'àrea petita, quan tota la ciutat cantava gol. Eusebio, decidit a no llançar l'eliminatòria, ha cridat Borja García, Portu i Granell, que han topat contra l'ofici matalasser, menys castigat físicament que un Girona al qual el partit se li ha fet llarg però que mai es rendeix.