GIRONA FC

Un Girona festiu i emotiu reivindica el seu any més bonic (0-1)

Montilivi ha celebrat la permanència homenatjant Eloi Amagat, l'etern capità

Corria el minut 63 quan Eloi Amagat, l'únic jugador del Girona que ha portat la seva samarreta de Tercera a Primera, ha rebut l'ordre de sortir a escalfar i ha pogut sentir la primera de les moltes ovacions que li ha dedicat Montilivi. Escollit com a moment àlgid d'una nit que tanca la temporada a la ciutat, el 10 gironí mereixia sentir el caliu de la seva gent, que no oblida la fidelitat a uns colors en èpoques menys agradables que l'actual. L'homenatge, però, no ha arribat fins quan faltaven 10 minuts, en honor a un dorsal que tothom recordarà com a seu, quan l'estadi s'ha posat dret i ha ovacionat el seu futbolista franquícia, acomiadat entre llàgrimes després de saber que no renovarà el contracte. Ho ha donat tot durant les nou temporades que ha disputat i ha fet créixer el seu club estimat. Sense ocupar portades, en silenci, dignificant un escut que sent com una petita part marxa amb ell. "No és un dia fàcil, no tornaré a trepitjar aquesta gespa. Marxo agraït, he viscut els millors anys de la vida del club i mai podré retornar l'estima d'una afició que em fa sentir especial", ha dit, emocionat.

Decidit a oferir un comiat més que digne, el Girona, que ha sortit amb unes samarretes amb el lema "Gràcies per tot, etern capità", s'ha disposat a mostrar l'empenta que ha captivat durant tot l'any. No només no s'ha arronsat tot i tenir al davant un València ja classificat per a la Lliga de Campions, sinó que ha ensenyat el seu caràcter, aquell que ha alimentat el somni de la fita europea fins al darrer sospir del seu primer curs a l'elit. Amb això, però, no n'hi hagut prou per puntuar, perquè un gol de Vietto (61') ha decidit un partit en què el futbol ha estat el menys important (0-1). L'afició blanc-i-vermella, la millor de Primera Divisió, s'ha permès el luxe de viure una nova pàgina de glòria, gaudint d'un final de temporada tan tranquil com impensable en la història recent. Han demostrat que saben celebrar allò que tant han patit per obtenir, madurant al mateix temps que creix el seu equip.

Vietto decideix

Liderats per Àlex Granell, els primers flaixos han portat la signatura de Borja García, tot màgia cada cop que ha participat. Entre els tocs del madrileny i les cavalcades de Lozano, els gironins han portat la iniciativa sense tenir ocasions davant un conjunt limitat a aprofitar qualsevol pèrdua per generar perill. De talent no n'ha faltat, veient el trident ofensiu format per Guedes, Vietto i Zaza, als quals s'han afegit Ferrán, que ha reclamat un penal, i Carlos Soler, que ha xutat al cos de Bernardo mentre Montilivi feia l'onada, com si el que passés al terreny de joc importés ben poc. Només ha deixat de cantar amb una doble ocasió de Stuani i Borja García al límit del descans que Domènech, amb agilitat, ha enviat a la cantonada.

La qualitat valencianista, aprofitada per Vietto després de resoldre magníficament un contraatac, s'ha imposat a l'orgull d'un equip que ha respost amb un cop de cap de Juanpe que Domènech ha rebutjat. Ni a còpia de penjar pilotes ni intentant associacions que han acabat en no res, no han pogut capgirar el destí, i s'han quedat a les portes de l'empat quan Olunga, amb el cap, ha rematat una centrada a la fusta. Lluitant fins al darrer instant, com ha fet durant tot el curs, el Girona s'ha quedat amb les mans buides, com en els últims quatre partits a Montilivi. Una dada que no reflecteix l'estat d'ànim d'una afició agraïda de viure nits que portarà sempre a la memòria, de viure experiències que guarda en un racó, cada cop més gran, del cor. Sap que el pròxim curs continuarà escrivint pàgines i renovant la il·lusió. Ho farà sense Eloi, que ha abandonat el camp mantejat, contemplant un vídeo, un mosaic i un quadre commemoratiu en honor seu, i rebent un passadís format per tota la plantilla i els integrants del cos tècnic. Tard o d'hora, tornarà.

Etiquetes

Més continguts de