El Girona guanya gràcies a la pissarra (2-0)

GironaEl Girona és com aquell nen que ho descobreix tot per primera vegada. Amb la il·lusió com a tret diferencial, cada gol, punt i victòria té un gust especial que ningú vol deixar de sentir. Espera, impacient, que arribi el cap de setmana per viure emocions indescriptibles. Sentiments que mai s’hauria imaginat que sentiria. Ha fet del vici del triomf una virtut inapel·lable que el deixarà dormint a la sisena posició, com a mínim fins demà, gràcies a la victòria d’ahir contra el Deportivo (2-0). La pissarra va marcar un camí en el qual Stuani i Juanpe no van trobar oposició i van ser els golejadors.

L’inici de partit dels gironins va ser tota una declaració d’intencions: una cursa de Mojica va acabar amb una sotana espectacular que va obligar els gallecs a refusar, com van poder, la pilota a la cantonada. Fidels a la seva proposta atractiva, els blanc-i-vermells van madurar el partit. Metre a metre i jugada a jugada van triangular amb intensitat i paciència. Les urgències del rival, tancat al darrere esperant qualsevol pèrdua per sorprendre al contraatac, requerien temps i espai. Mentre no arribava, Àlex Granell va donar una nova lliçó de canvis de joc. Si em pressionen per aquí, marxo per allà, devia pensar el capità gironí mentre anava superant contraris i assistint, amb delicadesa i precisió, els incansables Maffeo i Mojica, que es van atipar de fer centrades laterals. Veient que la fórmula no funcionava, va tocar tirar de pissarra. Sempre amb Granell al capdavant de les jugades, el mur gallec deia que no i rebutjava el poc perill que s’estava creant. Calia continuar picant pedra.

I qui millor que Stuani per fer-ho. L’uruguaià viu el moment més dolç de la seva trajectòria i el Girona se n’aprofita. Ahir va marcar el quinzè gol en el seu compte particular. Un gol que va ser un exemple del caràcter d’un equip que mai es rendeix. Un cop més gràcies a l’estratègia. Altre cop a causa de la insistència. Bernardo, en primera instància i amb el cap, va obligar a fer lluir el porter rival, que havia deixat la pilota solta. Mal negoci si per davant hi passa Stuani: la seva rematada va acabar al fons de la xarxa, i situava Montilivi a la sisena posició provisional de la classificació. El primer pas ja estava fet.

Si el rendiment golejador no baixa, el forrellat a la porteria creix. Bounou, un cop més magistral, va treure una mà decisiva davant Andone abans que el Girona es comencés a agradar. Pere Pons, Portu i Maffeo van fer dues jugades calcades que no van acabar en gol per ben poc. Un sublim Pere Pons va conduir cap a la frontal de l’àrea i Portu havia abandonat el seu lloc a la dreta per fer de boia, deixant un forat a la banda per a la cavalcada de Maffeo, que no va trobar cap destinatari en condicions. Abans del descans, però, es va fer el silenci a Montilivi quan Andone es va plantar tot sol davant Bounou, però no va poder superar el marroquí, que amb una gran sortida va evitar l’empat.

Fam de sentència

El Deportivo es va veure obligat a arriscar-se i va posar la por al cos a un Girona molt segur de si mateix, que va demostrar tenir pólvora amb un xut de Maffeo que va desviar el porter Rubén amb contundència. Hi havia fam de sentència per lligar una nova victòria que evités qualsevol contratemps, i res millor que tornar a fer servir una pissarra que funciona. Granell, amb eficàcia, va posar la pilota en safata perquè Juanpe, amb el cap, signés el segon gol i fes embogir l’afició de Montilivi, que comença a creure que el somni europeu cada cop és més real.

En el millor regal possible del quart aniversari de Pablo Machín a la banqueta gironina, tot va sortir rodó. El tècnic sorià es va passar els últims minuts observant com l’afició demostrava la seva felicitat amb una onada que podria no haver-se acabat mai. Són moments històrics que tothom viu amb la màxima passió i amb un somriure d’orella a orella. Especialment a Montilivi, on s’ha gestat una productivitat que eleva a sis les victòries consecutives -només ho igualen el Barça i el Sevilla- sense encaixar cap gol, clau en la lluita per entrar a Europa. Un repte que no espanta i que es viu, amb el cor, sentint-ho tot per primera vegada.