El Girona fa història en un 2017 de somni
La nit del 4 de juny és l’epicentre d’un any en què els catalans han tocat el cel
GironaCap dels joves impulsats per Albert de Quintana i de León, reunits el 23 de juliol del 1930, hauria imaginat la transcendència del que ha passat 87 anys després de la seva decisió. El Girona, fundat aquella tarda, viu una plenitud que històricament mai havia assolit, movent-se en categories regionals més temps del desitjat, allunyat de qualsevol relació amb el futbol professional. Sempre a l’ombra dels clubs més grans de Catalunya. En el moment més crític, però, els blanc-i-vermells van donar un cop sobre la taula i van mantenir viu el futur d’una entitat que penjava d’un fil, endeutada i amb un rumb clar cap a la desaparició. No cal tirar gaire enrere. Tot just fa 10 temporades que col·locava, sense ser-ne conscient, la primera pedra de l’èxit viscut un 2017 que quedarà gravat per sempre en la memòria d’una ciutat i d’un club guiats per la seva esplendor.
Viuen en un núvol des de la històrica gesta del passat 4 de juny, la nit de l’ascens a Primera. La nit que Montilivi va complir el somni de veure’s entre els millors. Enrere queden 365 dies per al record, plens de situacions i sentiments inesborrables, de xifres que mostren la fermesa d’una entitat que sap quin és el camí que ha de seguir, que continua creixent a mesura que perd la por a fer-ho. Ha sigut un any en què el canvi de propietaris ha dotat d’una solidesa extra un full de ruta d’allò més ambiciós. Farcit de somriures, el balanç -esportiu i institucional-és immillorable. Tot plegat, aconseguit gràcies a l’exigència d’un grup que ha fet possible tot allò que els últims anys va veure com se li negava, que ha normalitzat una situació impensable, gràcies a una perseverança premiada un 2017 que el Girona no podrà oblidar.
L’ascens, entre cella i cella
En zona d’ascens directe i dos punts per sobre del Getafe, el seu immediat perseguidor, els gironins van encetar l’any a velocitat de creuer. Les tres victòries consecutives davant el Saragossa, el Còrdova i el Sevilla Atlètic van ser el preludi d’una grandiosa dinàmica que buscava segellar l’objectiu com més aviat millor. De fet, en els 10 primers partits d’aquest 2017, els homes de Pablo Machín van aconseguir 8 victòries, 1 empat i 1 derrota, rellançats amb dues sèries de 4 victòries comptant l’últim partit del 2016. Montilivi era una festa constant. Al costat dels seus, els blanc-i-vermells van sumar 5 victòries consecutives, 8 si s’hi afegeix la inèrcia de l’any anterior.
Amb el conjunt madrileny 12 punts per sota, res feia presagiar els dubtes d’un equip que en els últims anys havia viscut uns finals de curs macabres. Van aparèixer, però, entre els mesos de març i abril, quan la incertesa d’arribar a perdre allò que creien fet va envair tots els vessants esportius. Els 4 punts sumats dels 18 possibles van reobrir una ferida psicològica forjada en els dos finals de temporada anteriors, excessivament cruels i que ningú estava disposat a repetir. “Estem bloquejats”, explicaven des de l’interior d’un vestidor que es va unir com mai per superar el moment d’angoixa. Montilivi havia deixat de ser inexpugnable -va viure tres derrotes consecutives-, però un caràcter valent va capgirar la situació d’un Girona que va agafar oxigen amb les victòries davant el Lugo i l’Osca i les constants punxades dels seus oponents. A cinc jornades del final, era qüestió de temps.
La nit més màgica
Perduda la primera oportunitat a Tarragona, el destí va voler que Montilivi visqués l’opció d’esvair les decepcions del passat. De deixar enrere la mala sort. La visita del Saragossa ja forma part de la història blanc-i-vermella. El Girona necessitava un punt, i el va segellar durant els 90 minuts d’un partit sense gols que posava fi a una trajectòria heroica, homenatjada i exemplificada amb l’entrada de Felipe Sanchón i Richy en els minuts finals d’una nit sentimentalment immensa. Dos símbols impecables en la defensa de l’escut deien adeu a l’equip del seu cor deixant-lo a l’elit del futbol estatal després d’haver-lo salvat del descens a la Segona B. Una fita impossible de mesurar tangiblement però que els gironins no van deixar d’agrair durant unes celebracions en què va brollar la continguda eufòria dels anys anteriors. El somni s’havia fet realitat: el Girona era equip de Primera.
Un aterratge majestuós
Passat l’èxtasi, tocava posar-se la granota de treball. Quique Cárcel, de bracet amb Pablo Machín, havia dissenyat un pla A -en cas d’ascens- i un pla B que, afortunadament, va acabar a les escombraries. El rentat de cara, a tots els nivells, ha sigut necessari i efectiu a parts iguals. Malgrat les dificultats a l’hora de seduir futbolistes de renom per la inexperiència d’un projecte que tot just comença a caminar, el Girona va dissenyar una plantilla capacitada per seguir mostrant el principal aval des de l’arribada del tècnic sorià a la banqueta: la competitivitat. Al bloc dels homes més utilitzats i de plena confiança s’unien peces amb experiència i qualitat contrastada per assegurar la supervivència col·lectiva, que reforçaven el sacrifici grupal, on l’esforç és l’únic actiu innegociable. Tots els dubtes de la pretemporada van desaparèixer en un inici que va deixar bocabadats els 13.400 assistents a Montilivi, després que l’estadi s’ampliés a les zones de preferent i gol nord. La primera espurna arribava amb la victòria contra el Manchester City en el Trofeu Costa Brava. El 19 d’agost, però, ja va anar de debò i els blanc-i-vermells van fregar el deliri plantant cara a un Atlètic de Madrid al qual van tenir derrotat durant la major part d’un partit que ni la inexperiència dels últims minuts va tacar. L’empat final, viscut entre les llàgrimes dels aficionats més fidels i l’excitació dels nouvinguts, va tenir continuïtat set dies més tard, amb la primera victòria contra el Màlaga. Havien aterrat amb ganes de dir-hi la seva.
Un relat creïble
Entremig, es feia públic el secret més mal guardat: la compra del club pel City Football Group i el Girona Football Group, màxims accionistes amb un 48% cadascun, amb Ferran Soriano i Pere Guardiola com a caps visibles. El dibuix traçat crea unes expectatives que passen per consolidar la màxima categoria aconseguint una permanència que, amb 23 punts al sac, cada dia és més a prop. A Girona, però, són conscients que s’ha de continuar treballant de valent i rebutgen qualsevol relaxació. Només així s’ha pogut fer realitat el somni d’un club feliç que brinda per tots els moments viscuts un 2017 que perviurà eternament com el millor any de la seva història.
