El Girona aconsegueix l'ascens més desitjat
Els gironins es curen les ferides del passat i ja són equip de Primera Divisió
GironaNingú a Girona oblidarà mai la data del 4 de juny del 2017. L’empat del conjunt de Pablo Machín contra el Saragossa (0-0) va confirmar un ascens a Primera per al qual el Girona ha hagut de deixar-se l’ànima: allò que va començar com un somni va esdevenir un repte majúscul a partir de la tarda del 7 de juny del 2015, quan un cruel desenllaç va deixar en res una immensa temporada. Aquella nit, sota els plors de Montilivi, es va començar a gestar una proesa que, gairebé dos anys més tard, s’ha confirmat gràcies a la convicció gairebé implacable d’un equip que es va situar en la zona d’ascens al novembre i que ja no l’ha abandonat. Un equip enfortit a base de garrotades i de superar una adversitat després d’una altra. Un equip que ha canviat la tristesa i la impotència pels somriures i la satisfacció. Un equip que ja no plora de dolor sinó de felicitat. Un equip que no té sostre. Un equip que s’ha fet gran i que la temporada que ve s’enfrontarà, per primer cop en la seva història, al més gran dels seus reptes: la Primera Divisió.
Els noms de Bounou, Aday, Ramalho, Alcalá, Juanpe, Mojica, Eloi, Granell, Borja García, Portu i Sandaza ja han passat a la història com l’onze utilitzat per Machín el dia de l’ascens, un ascens en què la figura de Pere Pons té molt a veure. Malauradament, la lesió que va patir a Tarragona va impedir que hi pogués participar. Per contrarestar el seu pes sobre el terreny de joc, el tècnic sorià va recórrer a la figura d’Eloi Amagat –l’únic supervivent de la plantilla que va aconseguir l’ascens a Segona el 2008–, tal com ja va fer a Tenerife i en l’últim partit a Montilivi contra l’Alcorcón. A més a més, Aday va substituir Maffeo al carril dret i Borja García va ser l’escollit per mirar de donar més consistència al mig del camp. Així, es va passar a comptar amb Fran Sandaza com a únic davanter en lloc dels dos puntes habituals utilitzats durant la major part del curs.
Que als dos equips els valia l’empat era un fet. Tan evident va ser que des del xiulet inicial el tempteig va anar agafant forma fins a convertir-se en la tònica d’un partit que els dos equips van desitjar sempre que s’acabés. Ni el primer gol del Getafe va posar l’ai al cor a les graderies d’un Montilivi que va veure com l’únic llançament amb certa intenció del Saragossa, de Lanzarote, sortia excessivament desviat. No va passar res més en tota la primera meitat, ni falta que feia. Les errades i les imprecisions eren celebrades per una afició que no va deixar de donar suport al seu equip malgrat que no gaudís de cap aproximació clara abans d’un descans al qual es va arribar amb la noticia del segon gol del Getafe i amb el convenciment que aquest resultat no es mouria.
En la segona meitat ni gironins ni aragonesos van voler alterar el guió o forçar la situació més del compte, no fos cas que algú prengués mal. El temps va anar transcorrent sota els càntics d’una afició que cada cop s’ho va anar creient més. Han sigut massa sotracs durant els últims anys per donar qualsevol cosa per lligada abans que succeeixi, i ahir no va ser una excepció. Davant la passivitat que es veia sobre el terreny de joc, res millor que el sentit de l’humor que va propiciar que el públic de Montilivi –absolutament rendit– comencés a fer la onada i a victorejar les passades dels seus jugadors, la gran majoria intranscendents. Fins i tot hi va haver temps per homenatjar Xumetra –exjugador del Girona durant l’any de l’ascens a Segona i part fonamental de les primeres permanències a la categoria del conjunt gironí–, Felipe i Richy, dos dels jugadors més estimats a Girona per la seva implicació amb el club en èpoques en què la brillantor que es viu ara no feia acte de presència. Especialment emotiu va ser el retorn a la gespa del central gallec, absent durant tot el curs per culpa d’una lesió que l’ha mantingut en un segon pla.
Després del xiulet final, l’eufòria es va desfermar, i una gran part dels 9.082 espectadors presents a Montilivi van festejar, juntament amb la plantilla, l’ascens sobre la mateixa gespa i sota l’atenta mirada del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. “Estic enormement orgullós de ser un home de paraula. Fa tres anys vaig dir, quan celebràvem la permanència, que volia celebrar alguna cosa més grossa amb tots vosaltres. Ja ho tenim aquí”, va dir Machín. “Quan vaig arribar estàvem a punt de desaparèixer a Tercera Divisió. Teníem una espina clavada molt grossa; per fi ho podem celebrar!”, va recordar el veterà Felipe Sanchón.
En acabar, els jugadors, el cos tècnic, els directius i els treballadors del club van gaudir de la nit de manera més privada abans dels actes que es duran a terme avui per una ciutat de Girona que pot presumir, orgullosa, de tenir el seu equip a Primera.
