Quan el Girona va provar sort amb el negoci del vi

GironaCarles Teixidor (Girona, 1950) va ser president del Girona gairebé dues temporades, entre el 1993 i el 1995. Però, comptant tots els càrrecs que va ocupar, la seva vinculació amb l’entitat gironina s’enfila cap als vuit anys. Temps suficient per convertir-se en un dels noms propis de la dècada dels noranta, marcada per la inestabilitat: denúncies dels jugadors per impagaments, del frustrat somni de pujar a Segona Divisió al descens a Tercera i un vincle amb el CD Logronyès que amb el pas dels anys ha esdevingut una anècdota. L’entitat riojana desapareixeria més endavant, i d’allà en sortirien dos clubs. Un d’ells, la UD Logronyès, visita Montilivi en el duel ajornat (19 h / Movistar LaLiga). Si el Girona enllaça el tercer triomf seguit, empatarà amb els llocs de play-off d’ascens a Primera.

“Em vaig trobar un club carregat de deutes. I si no pagava, perdíem la categoria”, explica Teixidor, que abans d’assumir el càrrec feia malabars per reunir els diners mentre alguns futbolistes, recelosos d’un futur que no pintava gens bé, començaven a fer les maletes. A la memòria de tothom queden les reunions al despatx de l’alcalde de la ciutat, Joaquim Nadal. Calia trobar uns 30 milions i les hores corrien. “Recordo que l’últim jugador amb qui havíem de solucionar-ho tenia el compte corrent a Platja d’Aro. Vam haver de suplicar als bancs que no tanquessin els ordinadors, al migdia, per poder fer el traspàs. Llavors tancaven a les dues i ens vam presentar cap a les tres. Lògicament, el futbolista no treia la denúncia fins a veure la transferència”. Sense la bona voluntat dels jugadors, l’acord no hauria estat possible. “Van perdonar una bona part. Nosaltres negociàvem a la baixa amb diners en efectiu damunt la taula, perquè signessin. Va ser un caos, però ho vam aconseguir”, recorda Teixidor, que durant la seva etapa va monitorar l’entitat, perquè abans els càlculs es guardaven en llibretes, i el 2013 va fundar l’Escola de Futbol Femení Gerunda. “És un projecte que està creixent, ja som 150 noies”, afegeix.

Enemics a l’ombra

Aquell Girona, que amb prou feines arribava al miler de socis, va aconseguir la permanència a Segona B en el seu primer any de govern. Però no va acabar el segon curs, el del descens, tip de suportar pressions externes. “El límit va arribar quan vaig rebre amenaces per telèfon, allò ja va ser insuportable. Tampoc entenc que certes autoritats, en comptes d’obrir les portes al club de la ciutat, les tanquessin. S’havia d’estar sempre apagant focs, perquè hi havia molts enemics a l’ombra”, confessa Teixidor, que manté una barreja de sentiments quan fa una ullada al passat.

“La il·lusió de presidir el club que estimo no me la traurà mai ningú. Quan mires el llistat de presidents, el meu nom hi surt. Ja només per això és un honor immens. Però també m’he sentit decebut, perquè gent que m’envoltava no ha dubtat a apunyalar-me per l’esquena en benefici propi i en comptes d’alegrar-se quan m’anava bé, perquè això era senyal que li anava bé al club, estaven contents quan tot anava malament”. El futbol i la política sempre han anat junts. “Em vaig sacrificar per ser president, però abans molta gent es movia perquè políticament es volia donar a conèixer. S’asseien a la llotja, parlaven amb persones de càrrecs importants i s’hi reunien més tard en petit comitè. Quan era directiu, m’assabentava de coses pels diaris i no a les juntes. Així funcionava”, afegeix.

La falta de diners va ser el principal motiu de desesperació, perquè el deute creixia. Però un nom va arribar a orelles de Teixidor i va decidir provar sort. “Vaig trucar a Marcos Eguizábal, propietari de bodegues i qui manava al CD Logronyès, que competia a l’elit. Li vaig dir que ell tenia una cosa que jo necessitava (diners) i que jo en tenia una que a ell li podria interessar (un club per deixar a préstec futbolistes). I em va citar un dissabte, però vaig agafar el cotxe, tot sol, i m’hi vaig presentar divendres”, admet, entre rialles. El conveni va ser una realitat i a Montilivi van aparèixer els germans Vallejo, David i Pepe, malgrat que el descens del conjunt castellà i el del gironí va fulminar les promeses i els fets. Perquè durant un temps el Girona va lluir la publicitat dels vins de Paternina a la samarreta. “La relació era molt bona i va ser una llàstima que no continués. Els diners que vam ingressar van permetre’ns tapar certs forats, perquè pagàvem salaris”. De fet, el club, que anys abans havia fet un bingo per treure’n benefici, també va obtenir la llicència per vendre el vi, obtenint un pessic econòmic més. “Si una ampolla en valia tres, ens les deixaven a u. I nosaltres ens havíem de moure, mitjançant un representant de les bodegues, per obtenir el profit. Per cert, el vi era boníssim. I sé que van desaparèixer misteriosament algunes caixes”, finalitza.