El Girona reviu un dur guió que comença a saber-se de memòria (1-2)

GironaCosta de creure la maledicció que viu el Girona a Montilivi, on fa més de cinc mesos que no guanya. Després de passar per damunt de l’Athletic a la primera meitat, i avançar-se amb un gol de Stuani, es van apagar els llums. I el conjunt bilbaí, que s’ho va creure, no va perdonar (1-2) en sis minuts de desconnexió absoluta en què els d’Eusebio van veure repetida una pel·lícula que, desgraciadament, s’està veient massa vegades a l’estadi gironí.

No és fàcil trencar una barrera psicològica. Ho intentes i ho intentes, però a la mínima tot et recorda el passat. Et dius que no, que s’ha d’oblidar; però no hi ha manera. L’últim triomf com a local del Girona data de finals del mes d’octubre, i és la pitjor ratxa de la dècada blanc-i-vermella a la LFP. En aquests 150 dies li han passat moltes coses: ha canviat de sistema, ha viscut una sèrie de deu jornades sense guanyar, ha arribat als quarts de la Copa, s’ha espantat i ha renascut, lligant el marge actual de nou punts respecte al descens. Només dos aspectes s’han mantingut en aquest període de temps: l’infortuni a Montilivi i la productivitat de Stuani, que a la Lliga ja ha marcat disset gols.

Però tenint en compte com es va traduir la sortida gironina en el partit, encara sap més greu. Perquè el domini va ser absolut, tot i tenir al davant l’Athletic, un rival que ha crescut molt els últims mesos. Eusebio va optar per no fer gaires retocs, més enllà dels obligats. Si Porro queia de la convocatòria, al matí s’informava de l’absència de Bounou, amb molèsties en l’entrenament previ. Ramalho, que va complir el seu partit 150, i Gorka, van suplir-los. També va tornar Raúl García i va repetir Muniesa, aquest cop de pivot defensiu des de l’inici, donant criteri en la sortida de pilota i col·locant-se bé quan tocava replegar. Williams, de taló, va ser l’únic a provar coses dels visitants. Entremig, un inquiet Portu –no va caçar una assistència de Borja que el deixava sol– i Stuani, ja havien fet treballar Herrerín.

L’uruguaià va trencar l’equilibri al límit del descans, gràcies a una rematada de cap després d’una assistència de Raúl García. Ell continua a la seva, fent allò que li agrada fer des de petit, marcar gols per fer més gran una llegenda que sempre el recordarà com el golejador del Girona en les seves primeres nits a Primera. Però ahir no va servir per puntuar; perquè el partit es va escapar en una segona part que confirma que en el futbol –com en la vida– l’aspecte mental, que pot fer-te guanyar partits, també te’ls pot fer perdre.

Dos cops de cap, gairebé sense oposició, de Williams i Raúl García, van desactivar un Girona que no entenia res. Quan va encaixar el primer es va maleir. I quan va rebre el segon, encara pensava en el primer. Eusebio s’hi va posar bé, atacant amb ordre i no perdent els nervis si bé la cosa més fàcil hauria sigut tornar-se boig. Van entrar Valery, Doumbia i Roberts, però no van disposar ni d’opcions. I ja fa més de cinc mesos que li passa el mateix a Montilivi.