Guardiola, un simple empleat a Bielorússia

BarcelonaFa quatre anys el Barça va viatjar a Bielorússia per jugar contra el BATE Borissov, un desplaçament que es repetirà avui. Pep Guardiola s’asseia a la banqueta. Sandro Rosell presidia el club. El Barça venia de golejar 5 a 0 l’Atlètic de Madrid, però la calma esportiva convivia amb els nervis que hi havia pels passadissos del Camp Nou. Unes declaracions de l’entrenador havien fet trontollar els equilibris interns, i havien tornat a evidenciar les seves diferències amb el president.

En la minúscula sala de premsa del Dinamo Stadium de Minsk, plena de gom a gom, Guardiola va tornar a exercir de mediador. En un costat de la sala, Ketty Calatayud, la segona cap de comunicació de Rosell. A prop seu, Manel Estiarte, la mà dreta del tècnic de Santpedor. Tothom atent a les paraules que diria l’entrenador, que només dos dies abans havia aixecat la veu públicament per defensar l’anterior junta de Joan Laporta. Guardiola pressionava en públic per donar més força al que s’estava gestant internament. Reunions, moltes reunions, amb múltiples protagonistes del club i de l’entorn.

Tot va començar la nit del 24 de setembre del 2011. Malgrat el 5 a 0 contra l’Atlètic, Guardiola va mostrar-se seriós en la roda de premsa posterior a la golejada. Aviat se’n va saber el motiu. “Tinc molt afecte per l’anterior directiva. Estan patint i no s’ho mereixen. Espero que tothom reflexioni una mica”, va etzibar, rotund. El tècnic va traslladar a la primera línia mediàtica la situació de vuit exdirectius, entre els quals el mateix Laporta, que estaven afectats per dos processos judicials: l’execució dels avals que havia demanat Vicenç Pla i l’acció de responsabilitat contra l’anterior junta que havia aprovat l’assemblea el 2010. En el primer cas, el temps pressionava, faltava només una setmana perquè els vuit exdirectius presentessin un aval de 23,2 milions (2,9 per cap) o se’ls embargarien els béns. Guardiola va actuar.

La resposta al tècnic va arribar de la mà de Toni Freixa, que a Catalunya Ràdio va deixar clar que el club no aturaria el procés aprovat per l’assemblea, que carregava sobre l’anterior junta unes hipotètiques pèrdues de 79,6 milions durant l’últim any de mandat. L’estira-i-arronsa públic, però, formava part del verdaderament important, les negociacions lluny dels focus que s’estaven duent a terme. Guardiola va citar el mateix Freixa a la Ciutat Esportiva. Al despatx del tècnic també hi eren Estiarte i un absent Tito Vilanova, menys implicat que la resta en el que s’estava coent entre bastidors. De la reunió a Sant Joan Despí -que va precedir una conversa telefònica entre Rosell i Guardiola- en va sortir una trobada de Freixa amb Vicenç Pla, i l’autèntic executor de la demanda, Robert Blanch.

En el viatge a Minsk -on el Barça jugava perquè el camp del BATE, a diferència de demà, no estava preparat-, Guardiola i Rosell van mostrar-se distants. Totes les mirades estaven centrades en ells, i no hi va haver cap acostament públic. La roda de premsa prèvia al partit, marcada també per la mort de Chus Pereda, s’esperava amb interès per tota la premsa desplaçada a Bielorússia. La tensió inundava l’atapeïda sala de premsa. “He estat amb les dues juntes, i s’assemblen més del que es creuen”, va dir el tècnic en una llarga exposició. “A vegades penso que són dues cares de la mateixa moneda”, va afegir Guardiola, que va matisar les seves paraules posteriors al partit contra l’Atlètic: no havia criticat Rosell, sinó defensat vuit famílies de barcelonistes.

Uns minuts més tard Rosell abraçava Guardiola a la pista d’atletisme de l’estadi del Dinamo. Aquest cop sí, amb les càmeres preparades per immortalitzar la bona sintonia que es volia transmetre amb la imatge. A l’hotel de concentració, que compartia l’equip amb la directiva, les converses van prosseguir. Va ser un joc de pressions i concessions, tant públiques com privades, que va acabar una setmana més tard, just quan s’acabava el límit per presentar els avals: Pla i Blanch van desistir i no van demanar-ne l’execució. La història, però, no va finalitzar aquí. Ja sense Guardiola al club, els dos socis van seguir ferms en la seva voluntat per aconseguir que Laporta avalés els 23,2 milions.

“Sóc un empleat del club”, va assegurar Guardiola en aquella roda de premsa prèvia al partit contra el BATE Borissov. Un empleat que va obligar el seu president a moure fils per aturar la petició de dos socis persistents. “Uns i altres s’haurien d’asseure i intentar arreglar-ho”, va afegir Guardiola, que va verbalitzar així un desig que encara avui no s’ha complert. La pau de Minsk va ser una simple treva.