Guerra de patriotisme

PeriodistaAquestes últimes setmanes hi ha un guionista molt ocurrent que està disposat a fer-nos parar bojos. Primer va començar amb la política. Fa un mes ningú hauria apostat per Pedro Sánchez president, un astronauta ministre i com a responsable de Cultura i Esport una persona amb problemes amb Hisenda que dimitiria al cap de pocs dies. I a Catalunya poca gent hauria cregut que Quim Torra seria el president. I el guionista va decidir deixar la política i passar-se al futbol. Zidane ja no seria entrenador del Madrid, Lopetegui el substituiria i seria destituït de la selecció, i Fernando Hierro seria el nou seleccionador per disputar el Mundial. Brillant. Netflix no hauria pogut crear una ficció millor.

Però mentre els aspectes polítics s’han desencadenat amb una moció de censura i unes votacions, els futbolístics s’han precipitat per decisió d’un sol responsable: Florentino Pérez. El president blanc tenia un clar candidat a la banqueta del Madrid, Mauricio Pochettino. Era clarament la seva aposta, però el Tottenham no ha volgut ni negociar per la marxa del que ha de ser el líder del seu projecte. Un cop l’opció de Florentino no avançava ha acceptat escoltar la gent del seu voltant. I el seu director general, juntament amb el seu capità, li van posar un nom sobre la taula molt atractiu: Julen Lopetegui. Ramos disfruta a la selecció amb el seu joc i Sánchez el veia com un perfil adequat. Ah, i el seu representant és Jorge Mendes, amb qui ja estan acostumats a tractar.

Un cop Florentino està convençut, passa el que passa sempre: fins al final amb la seva decisió, peti qui peti. Trucada a Mendes, conversa amb Lopetegui i negociació tancada. Com que hi ha clàusula de rescissió no cal parlar amb la Federació. I Rubiales, enfadat, el destitueix i pren una decisió poc habitual al futbol: prioritzar els seus principis i la força dels dirigents per sobre de la pressió dels jugadors. És a dir, el que tant es troba a faltar en alguns moments en molts clubs, que els que manen no han de ser sempre els jugadors. I a la vegada s’obre una guerra de patriotisme entre la selecció espanyola i el club blanc. El Reial Madrid és l’equip que representa Espanya al món, el que es passeja per Europa victoriós, el que té més Copes d’Europa. I no pot ser que la selecció espanyola li discuteixi aquesta hegemonia, aquesta posició de privilegi. El fitxatge de Lopetegui no vol directament desestabilitzar la selecció, però sí demostrar que l’aspiració màxima d’un entrenador és ser al Reial Madrid, per sobre d’un Mundial.