El Barça també brilla sense la seva estrella (2-0)
BarcelonaLionel Messi explicava la jugada al seu fill Thiago. Mentre el Camp Nou celebrava el primer gol contra l’Inter, l’argentí feia veure al menut com Rafinha havia obert el joc a la banda, atacant el carril central per rematar la centrada de Suárez. Un joc de nens, quan ets adult. I un instant de màgia sorprenent, quan ets menut. El primer dia sense Messi, el Barça va saber estar a l’altura de l’escut amb un triomf merescut contra un Inter potser poc ambiciós i va deixar el camí caps als vuitens de final obert del tot (2-0). El Barça podria perdre els tres partits que li queden per davant i classificar-se igualment, després d’haver encadenat tres triomfs en què els resultats han anat acompanyats de sensacions positives. Al rostre de Valverde, valent en la seva aposta per Rafinha i una mica poruc al final, s’hi va veure una rialleta tímida. Estava satisfet.
El Barça va rebre l’Inter a les portes del Camp Nou per deixar-li clares les normes del joc: la pilota seria blaugrana. I el conjunt milanès s’ho va deixar fer, com si la baixa de Messi no fos motiu suficient per engrescar-se a ser més valent. L’Inter, amb el pas dels anys, no sembla disposat a sumar-se a les noves tendències del futbol italià, més obertes i alegres. Spalletti, el tècnic amb cara de personatge del Decameró escandalitzat amb segons quins relats massa alegres, va ordenar els seus en un 4-2-3-1 defensiu que va aconseguir allunyar el Barça de la porteria durant bona part del partit. Però un cop l’equip blaugrana va oblidar el dol per la baixa de Messi, la proposta italiana no va servir de gaire. I Spalletti va anar renegant tot sol, capcot.
El Barça remenava la pilota i l’Inter es defensava. Així porten jugant dècades tots dos. El resultat va ser un partit sincer, en què els llombards van mossegar en dues ocasions d’Icardi, el davanter que ha après a viure concentrat en la soledat, ja que es pot passar molts minuts sense tocar la pilota. Però, quan li arriba, no pot fallar. Icardi, el jove que va estar al Barça dos anys i mig i que va perdre la titularitat quan al juvenil Rafinha va passar a jugar de fals nou, va ser un maldecap per a Piqué i Lenglet, però el Barça va saber aguantar ferm.
I va ser precisament Rafinha qui va saber fer el pas endavant el dia que tocava. La relació de Rafinha amb el Barça és una relació tan passional com infidel. El club ha valorat molts cops vendre’l i el jugador ha meditat marxar. L’any passat va recuperar la rialla precisament a l’Inter i, després d’uns primers mesos en què el brasiler estava a la banqueta, l’absència de Messi li va permetre firmar la sentència d’una vella llei que se sol complir sempre: l’exjugador marca quan es retroba amb els seus antics amics.
Valverde hauria pogut ser poruc ordenant l’equip en un 4-4-2 que hauria deixat l’Inter amb menys espais per projectar-se en atac a la contra, però va optar per defensar el model, amb un 4-3-3 en què Rafinha jugava per la dreta i obria el lateral a Sergi Roberto. Una aposta que condemnava al purgatori de la banqueta un Dembélé tan enfadat per no jugar com Vidal. Durant uns moments el resultat va ser una possessió de pilota poc engrescador, sense superar línies de pressió rivals ni atreviment. Messi, amb el braç en cabestrell, mirava des de primera línia de la graderia com de mica en mica el Barça anava entonant el seu discurs, afinant, amb Arthur dominant el joc i fent-se un lloc, a poc a poc, passada a passada, al cor dels barcelonistes. Però no va ser un partit fàcil, va caldre mastegar sorra. Ara, abans del descans, Rafinha, en una de les poques accions en què va caure al mig, va construir la jugada de l’1-0 amb assistència d’un Suárez cada cop més treballador, en espera dels gols.
L’Inter va reaccionar al descans amb l’entrada de Politano i va animar el duel a la segona part, però el Barça mai va patir, ordenant-se ferm en una defensa que va deixar Ter Stegen sense feina i, amb espais, desaprofitant moltes ocasions per sentenciar el duel. Tantes, que al final a Valverde li va tremolar el pols amb dos canvis molts defensius. Va fer entrar Semedo i Arturo Vidal per Rafinha i un Arthur tan estimat per l’estadi que el canvi va ser tan xiulat com un penal en contra. Canvis que van servir per fer escac i mat amb un atac vertical de Jordi Alba, que va superar Handanovic amb el 2-0. Un triomf per volar a Europa i demostrar, just abans del clàssic, que al Barça hi ha llum també sense Messi. La llum d’Arthur, la llum d’un estil que Valverde va defensar 75 minuts.
