Jamaica, l'illa on els herois nacionals corren més que ningú

BarcelonaSegons l’escriptor John Jeremiah Sullivan, als espais aïllats, molts cops, es generen ambients creatius que permeten que una illa tan petita com Jamaica tingui tants genis musicals. L’estat caribeny, durant dècades, era un referent musical. Ara ho és en l’àmbit esportiu, ja que ha robat als Estats Units la condició de rei de la velocitat mundial. En els últims tres Jocs Olímpics, el 2008, el 2012 i el 2016, Jamaica ha guanyat les tres proves reines de la velocitat masculina: els 100 m, els 200 m i els relleus 4 x 100 m, amb Usain Bolt al capdavant. En les proves femenines, el domini jamaicà també és evident, amb medalles d’or de Shelly-Ann Fraser-Pryce i Elaine Thompson en els 100 m i els 200 m femenins.

Segons el britànic Richard Moore, autor del llibre Inside Jamaica’s sprint factory, una oportunitat per entendre aquest èxit és anar a les finals dels campionats d’atletisme per a nens de 14 anys. “Més de 30.000 persones al vell estadi, llestos per animar les futures estrelles del país”, explica al pròleg del seu llibre. Segons Moore, el factor racial també és clau, ja que no pot sorprendre veure tants caribenys en finals de velocitat, tant de Jamaica com de Trinitat i Tobago o Grenada. “Sí, els caribenys tenim una musculatura concreta, una alimentació... però per quina raó brillem nosaltres? Per la feina, les ganes de sortir del pou i el sistema de les escoles. A Jamaica el sistema escolar és clau, ja que fan curses des de petits”, afegeix el periodista Howard Walker, del Jamaica Observer.

Ara a Jamaica l’atletisme ha crescut tant que té una part fosca. Segons explicava l’activista Lascelve Graham a Moore al seu llibre, hi ha un negoci perillós darrere. “Les escoles hi guanyen diners i busquen atraure els joves talents regalant televisors o neveres a les famílies. L’esport és clau en la formació, però, a Jamaica, cada cop més, s’educa molts joves pensant només en l’atletisme per guanyar diners. Si una universitat americana et vol fitxar, la família tindrà la vida solucionada. Del sistema educatiu que van deixar els britànics s’ha passat a un sistema on és més important l’esport que els estudis”, es queixa. Melaine Walker, campiona dels 400 m tanques el 2008, va explicar: “En un país pobre, qui estudia fort no arriba lluny. Qui guanya curses, sí. Les primeres curses de la meva vida van ser quan se sentien trets al barri”, en referència a la violència dels barris pobres de Kingston, amb una taxa de crims molt alta.

El domini de Jamaica, però, ha generat debats en una època en què l’atletisme ha estat atacat un cop i un altre. Amb l’orgull ferit, el millor velocista nord-americà de tots els temps, Carl Lewis, va dir el 2015: “No puc acusar ningú, però cap país ha tingut un domini de la velocitat així. No dic que hagin fet res, però molts pensem que ens podem fer preguntes per saber si hi ha res darrere”. Usain Bolt va respondre amb contundència: “No tenim por de treballar de valent. Has de conèixer els problemes de Jamaica per entendre per quina raó ens entrenem així, per escapar-nos-en. Córrer forma part de la nostra identitat”. De fet, no cal oblidar que el pare de la independència de Jamaica, el polític Norman Manley, va arribar a batre el rècord nacional britànic dels 100 metres llisos quan l’illa encara era part de l’imperi. I que el 1948, Jamaica ja va guanyar una medalla a la velocitat.