Joan Oliver es queda sol

La gestió de l’empresari, tan ambiciós com polèmic, ha tocat fons amb la mala administració del Reus

Joan Oliver i Fontanet és llicenciat en història, tot i que ningú el coneix per aquesta faceta, sinó per la seva tasca empresarial. De presentador de TV3 a director de la cadena, i després director general del Barça de Laporta. Però una cosa és estar subordinat a un Parlament o una directiva i l’altra és prendre les teves pròpies decisions. L’última aventura ha sigut a Reus, com a propietari d’un club que és a un pas de desaparèixer. Ara ja se l’ha venut, però tard, quan l’entitat ja és amb l’aigua al coll, amb un deute de cinc milions i l’expulsió temporal de la Lliga.

Fumador empedreït, destaca per la seva corpulència i per un caminar coix, fruit de tenir una cama més curta que l’altra. Oliver és un personatge que no admet grisos. Els que el coneixen expliquen que té un caràcter fort, que és tossut i que, quan té les coses clares -o això creu-, lluita fins al final per defensar-les. Això li ha fet guanyar-se molts enemics, sobretot a la televisió pública, on va deixar un record més aviat obscur. “No era gens estimat a la casa, gens. Era algú desconfiat i solitari”, recorda un treballador de TV3. A Sant Joan Despí parlen d’algú solitari, amb caràcter i a qui no li costava arrencar a cridar quan alguna cosa no era del seu gust. “Era esquerp, hiperactiu i paranoic”, afegeix una altra font, que també vol quedar en l’anominat.

Oliver, a qui defineixen com “un independentista de dretes”, va anar acumulant poder a TV3. La seva estada com a director va durar dos anys i mig, però durant aquest temps va haver de negociar amb Mediapro pels drets del futbol. Aquí és on entra la seva relació amb l’esport rei, fins que el 2007, amb Joan Laporta com a president del Barça, entra al club blaugrana en condició d’assessor. Un any després passa a ser-ne el director general. “Als despatxos el recordo com un bon gestor. Algú que tenia coneixement i habilitat per prendre decisions. Entre els directius el tracte era fàcil, però tenia un caràcter molt dur i això va fer que molts treballadors del club, sobretot executius, hi tinguessin nombroses enganxades”, diu un dels membres de la junta. Ara bé, el seu pas pel Barça es recorda, sobretot, pel cas d’espionatge a jugadors i vicepresidents. Oliver el va admetre, tot i que va dir que “era per la seguretat” dels implicats. Anys després, amb ell ja fora del Barça, el cas s’acabaria arxivant als jutjats.

Amic fidel de Laporta, Oliver deixava el Barça el 2010, pocs dies abans que la nova junta de Rosell prengués possessió. Cinc anys després reapareixia com a futur director general de Laporta si l’expresident guanyava les eleccions. “En el fons, són iguals. Quan tenen clara alguna cosa, hi van fins al final. Per això s’avenen tant”, recorda un membre d’aquella candidatura que seria derrotada per Josep Maria Bartomeu.

“No era al Barça per passió, sinó per ambició. Amb el Reus ha passat el mateix”, comenta una de les fonts consultades. Oliver marxa de la capital del Baix Camp amb la cua entre cames, després de deixar un forat majúscul a la caixa, però també després de barallar-se amb l’Ajuntament -va amenaçar amb construir un camp a Riudoms-, empresaris i l’afició. De res van servir les llàgrimes per demanar clemència quan pitjor anaven les coses. A Reus i al Reus ja s’havien cansat de la seva manera de fer i de les seves falses promeses.

Més continguts de