BarcelonaSiguem sincers. Com a personatge, Mourinho no té preu. Sempre aconsegueix sorprendre. Potser molts s'han sorprès durant la Supercopa pel joc del seu Madrid, per exemple. Molta gent segueix encaparrada a pensar que el tècnic de Setúbal és el gran defensor del joc purament defensiu. Poc deuen haver vist de tota la seva trajectòria, aquests. Mourinho és pragmàtic. Un dia ataca, l'altre defensa. I altres cops, com a la Supercopa, ataca pressionant. Busca solucions sense jurar fidelitat a una idea romàntica, com fa el Barça. Pot agradar o no, però els que neguin que el Madrid va jugar bé les seves armes (futbolístiques) tenen un problema: neguen la realitat.
Ara bé, Mourinho també té aquest mateix problema: nega la realitat. Cada cop són menys els que abracen la fe del mourinhisme , però els fidels fan pinya al seu costat. En un nou gir inesperat, a dos quarts de dues de la matinada Mourinho sortia a fer una roda de premsa esperpèntica acompanyat per tot el cos tècnic. Per tots. Es van asseure a primera fila, com bons alumnes. Iker Casillas, aquell rival sempre respectat, també veia fantasmes parlant a la televisió.
Mourinho ha tingut molt a prop ser un geni. Jo l'admirava quan ho guanyava tot amb el Porto, ho admeto. Un home fet a si mateix, a qui no li han regalat res. Davanter suplent, jugador amateur, exjugador, fill de porter, ajudant d'entrenador, observador de rivals, psicòleg esportiu, traductor, tècnic i últimament secretari esportiu. Ha fet tots els papers de l'auca en el camí que l'ha dut dels camps de terra de Setúbal a guanyar dues Champions. Molts neguen haver gaudit amb el seu Chelsea. Jo no ho faré, jo hi passava bones estones. Era pedant, però era un tros d'entrenador. El problema és que el personatge se l'ha menjat.
Mourinho em recorda aquell Gabriel Féraud de la novel·la Els duelistes de Joseph Conrad. El soldat d'origen humil que treballa molt i arriba a ser un general ple d'arrogància. El militar que un dia s'enfada amb un altre soldat i es passa la vida perseguint-lo en duels a espasa, sabre o pistola, fins a arribar al punt d'oblidar la raó per la qual el va desafiar a duel. Al final, la veritat ja no li importa, a Féraud, només li importa l'orgull i derrotar el seu rival, ben vist per tothom. Un duelista que acaba derrotat i caricaturitzat en una taverna envoltat de quatre amics, els únics que recorden les seves gestes de fa anys i es creuen les mentides que diu entre glop i glop. Mourinho podia agradar més o menys, però tots sabíem que era un gran tècnic. Quants barcelonistes pregaven per la seva arribada, el 2008? Ara, en canvi, sembla un profeta envoltat d'adeptes que ignoren els fets per centrar-se en els sermons.
No sabem quant de temps ho aguantarà, Florentino. Però quan Mourinho marxi, el Madrid quedarà sol enmig del desert, nu. El gran repte de Rosell és aconseguir donar a Guardiola el suport i les condicions de treball perquè el tècnic de Santpedor segueixi treballant quan arribi el dia en què el de Setúbal marxi per enrolar-se en un altre exèrcit. I pot marxar de dues maneres: com un general victoriós amb un títol important sota el braç o derrotat, culpant els altres. Passi el que passi, el Barça necessita mantenir la seva estabilitat. Si Guardiola i el seu cos tècnic segueixen treballant el dia que Mourinho faci les maletes, el Barça tindrà via lliure per dominar durant encara més anys. I el Madrid quedarà amagat a les ombres recordant el mal que els va fer aquell soldat que volia ser rei, com el del relat de Kipling. El soldadet que no en va tenir prou amb un bon càrrec, i va perdre-ho tot intentant dominar un país amb mentides.
