Jota, el cor d’un vestidor que fa 15 anys que l’estima

GironaRemuntem-nos a l’1 de maig del 2003. “Se’m va apropar el Joan Puig, aleshores directiu, per donar-me la noticia de la mort del Joan Tarifa, l’encarregat de material del primer equip. Volia saber si coneixia algú capacitat per ocupar el càrrec i no vaig dubtar a oferir-me: em va agradar tant que encara hi soc”, explica el Josep Maria Luis, ‘Jota’ (Vic, 1956), que compaginava la tasca al club gironí amb la seva feina de funcionari de la Generalitat, una situació que ha mantingut fins a l'agost, quan l’aterratge a Primera el va obligar a demanar una excedència de dos anys. “Com que entrenàvem a la tarda, no m’afectava. Al matí treballava fins a les tres i a Montilivi la sessió començava a les sis, tot i que sempre he arribat abans per tenir-ho tot a punt. Això m'ha fet impossible tota mena de temps lliure, però va amb la feina, ja hi haurà moments per fer festa”. Des de l’any 1994 ha dedicat tots els caps de setmana al futbol. El primer reclam va ser el seu fill: “El Girona no tenia categories inferiors i, a la Devesa, hi havia l’Escola Gironina, dirigida pel Miquel Jordán, molt amic de la família Roche, que va entrar al club sumant l’actiu del planter. Vaig acompanyar el meu fill, fent de delegat en totes les categories per les quals va passar, fins que em faltaven hores i vaig buscar a un altre pare perquè se n'ocupés”.

El dia del seu debut, a Vilassar, els blanc-i-vermells sumaven un empat (1-1) que els classificava per disputar el 'play-off' aper pujar a Segona B. “El Raül Agné va patir una lesió gravíssima que li va impedir jugar més a futbol i el Javi García fallava el penal de la victòria”. Ell, però, tenia el cap a la feina. “No sabia què havia de fer, recordo que l’ajudant del Joan ho preparava tot mentre jo mirava. Em vaig dir que no era tan complicat i vam quedar que l’endemà m’ensenyaria la resta. Tu l’has vist més? Doncs jo tampoc: m’he hagut d’espavilar sol”. El material que hi havia estava a anys llum del que hi ha ara. “Només teníem una talla de samarretes i una colla de calçotets, vaig ser jo qui va demanar una altra talla, ja que hi havia jugadors que anaven ajustats, i vaig començar a marcar la roba interior individualment. No és una feina difícil però hi ha moltes històries que t’obliguen a tenir memòria”, assegura.

Quatre ascensos i un casament

Al cap de dos mesos el Girona aconseguia el primer dels quatre ascensos que el Jota ha celebrat. “Sense aquelles fites, avui no seríem aquí. La primera va ser al camp de l’Águilas malgrat que dos anys després i amb un gran equip, vam tornar a Tercera. Ja ho diuen, que en el futbol dos i dos no fan quatre”. Patidor confés, rememora amb tristesa les tardes de dolor. “El robatori contra l’Eldenc no el puc oblidar, va ser una cosa descarada. Sort que en dos anys vam arribar a Segona, on també hem aguantat cada situació...”. De poques supersticions, una l’ha acompanyat fins fa un temps. “Quan fumava i necessitàvem fer un gol, marxava a fer un cigarret i solíem marcar. Me n’he perdut molts, així”, recorda, abans de seguir parlant dels moments més estranys d’una entitat acostumada al desordre i a navegar en una mena de muntanya russa de sensacions. “El gol de Kiko Ratón em va enganxar resant a l’escut, quina bogeria. I el dia del Lugo? Va ser el pitjor moment de la meva vida; si et soc sincer encara hi penso”. El 4 de juny de l'any passat tot va canviar. “Mai m’hauria imaginat veure els carrers de Girona d’aquella manera, va ser increïble. En les primeres celebracions no érem ni 200 i en aquesta, desconec quanta gent em va veure ballar damunt l’escenari”. Al llarg d’aquestes quinze temporades només s’ha perdut un partit. “Era de pretemporada i jugàvem al camp del Vilamalla però es casava el fill de la Laura, la meva parella, i no podia faltar”. El destí, però, li reservava una sorpresa. “Al matí vam entrenar i quan ja anava cap a Pals, el cotxe em va deixar tirat. Vaig trucar la Laura mentre esperava la grua i em va venir a buscar, arreglada i tot. Encara m’havia de canviar, vam arribar ben just”.

Ha vist passar a 15 entrenadors

De Pep Moratalla a Pablo Machín, ha vist passar 15 entrenadors. “Amb Domènec Torrent tenim una amistat més enllà del futbol, és un vincle molt bonic. També tinc una forta estima pel Raül Agné i el Rubi”. Amb el tècnic sorià congenia a les mil meravelles. “M’haig de treure el barret amb tot el que ha aconseguit, és un grandíssim professional”. Dins de la plantilla, hi ha dos casos molt especials. “L’Eloi és l’Eloi, pràcticament l’he vist créixer. I l’Àlex Granell jugava amb el meu fill, el conec des que tenia 6 anys”. El temps ha convertit el Jota en una font de saviesa, i és una de les persones més estimades del vestidor. “Aquesta ha sigut la principal salvació del Girona, no hi ha res més important. Deixant de banda les qualitats futbolístiques, hem gaudit d’excel·lents persones”, afirma.

L’entrada, en els últims anys, de les càmeres de televisió als racons més íntims han fet públic un dels secrets millor guardats. Instants abans de saltar al terreny de joc, presideix la unió col·lectiva, encoratja els futbolistes sota el seu peculiar segell. “Això va començar l’any que vam arribar a Segona. No recordo qui va dir que no es feia cap càntic i ho vaig arreglar ràpid. Per cert, a Màlaga vaig fer un gall que tothom recorda. Només parlen d’un quan s’equivoca!”, exclama, amb una rialla, abans de confessar un comentari que li havia fet arribar Bounou. “El Zou Feddal, del Betis, és molt amic seu i va dir-li que el Joaquín havia vist els vídeos i que, irònicament, no el sabria motivar. Aquest també és molt graciós...”. Antigament, era un dels elements indispensables en les partides de 'pocha', pòquer i botifarra dels desplaçaments. “Aquells viatges de 12 hores a l’autocar s’havien d’aprofitar, passàvem el temps amb el Felipe Sanchón, el David García, el Cifu... També hem anat molts cops al Pencil amb el Galiano –el delegat-. Ara tot això s’ha acabat, no veus que amb el xàrter anem i tornem amb un moment!”.

Quan acabi el partit entre el Girona i el Leganés (divendres, 21.00 h, BeIN LaLiga), tota la feina es concentrarà a la sala de bugaderia de què disposa a tocar dels vestidors. “He perdut el compte de les rentadores que he posat. Compta que a l’estiu se'n fan dues o tres de diàries i, ara a l’hivern, unes cinc o sis. També haig de recollir i ens falta espai perquè tothom es canviï a gust. I tot ben net, esclar. Això sense comptar imprevistos o la roba del Peralada i el planter”. No marxarà de Montilivi fins, aproximadament, tres hores més tard del xiulet final i tornarà l'endemà a primera hora del matí, amb la il·lusió del primer dia i acompanyat del seu etern somriure. “Estem gaudint de moments pletòrics: hem guanyat el Madrid, el Jordi Balcells té els jugadors físicament al màxim, rendint millor que mai... Els estimo molt a tots, tot i que el millor és sentir com m’estimen ells a mi. Em solen preguntar si això segueix sent una família i sempre responc que sí: la diferència és que ara la família s’ha fet més gran”, conclou.